Botzinades mentals

Ànims!

2012-01-28T01:29:00.000+01:00

Recorde a tots aquells que hagen acabat els examens o que vulguen gaudir d'una experiència poc arriscada, que el meu correu electrònic segueix esperant les vostres continuacions a les entrades proposades en anteriors capítols de Botzinades mentals. Només n'he rebut una, molt creativa, per cert, però espere seguir gaudint de les vostres col·laboracions fins que els 8 inicis (inclòs el que està en blanc) siguen per fi acabats. No gosaré publicar res que no siga relacionat amb aquest tema, amb la conseqüència indefugible que els meus possibles lectors mai no arribaran a llegir-me i no els canviaré definitivament la vida (és a dir, no intentaran fer el que no puguen per no ser com jo no sóc). Tanmateix, he de dir-vos que podeu repetir un principi que ja haja estat escollit, a risc de provocar al literat anterior a vosaltres (l'organització s'abstindrà de posicionaments teoremàtics, simplement serà afalagadora amb tots).

Digueu no a l'amputació! Diguem no als escrits a mitges i als (pseudo)escriptors que provoquen tals situacions! Estic pensant en donar un premi i tot, en metàl·lic... I ací hauria de recórrer a una emoticona per fer-vos canviar d'opinió. Però no, confie en vosaltres i sóc prou contrari al seu ús.

Les entrades mai publicades a Botzinades mentals

2012-01-21T20:04:00.000+01:00

La falta d'inspiració, de valentia o de ganes—veges tu la valentia que fa falta— van fer que un conjunt d'entrades quedaren inacabades. Les vaig trobar fa uns dies i m'he decidit ara a llançar-les a la llum, amb la vostra ajuda. Vosaltres, lectors, que segurament ara esteu molt ocupats amb els vostres exàmens, treballs i classes, no vos caracteritzeu precisament per l'excessiva participació (he d'admetre, però, que els continguts tractats rara vegada necessiten cap matís ni opinió). I com que ja fa anys que desitge una interacció amb el "públic"—si és que se li pot denominar així—, he decidit penjar aquestos inicis que he trobat a la carpeta d'esborranys del blog.

M'he passat dos dies sense dormir, intentant esbrinar quina era la idea principal que jo tenia per a aquestes infelices. Però la pedra era molt gran, i he desistit, tant d'esbrinar-ho, com de continuar amb una idea fresca i nova. Per això, vos propose un repte, aprofitant el quart aniversari del blog(que, tanmateix, no en sé el dia exacte del naixement).

És ben senzill: només heu de continuar algun d'aquestos principis, embrions d'entrada, germens de botzinada, espurnes de text semi-literari. La gràcia està en el fet que vos burleu una mica de la meua manera d'escriure, que exagereu a l'hora de narrar els fets o el que siga que vulgueu explicar. També podeu no burlar-vos, o escriure a la vostra manera. Busqueu-vos la vida per fer-me'ls arribar. Els texts escapçats són els següents:

1. —Escolta, t'he de dir una cosa... —Escup la dona amb fum de cigarret.

—Quina, meleta?

—T'he sigut infidel en somnis.

—Amb qui? —L’home no s'immuta massa

—Te’n recordes de

[...]

2. Ho he perdut tot? Potser sí...

[...]

3. Fa temps que no plou...

[...]

4. Fa temps que no plou... I això

[...]

5. Hi havia una vegada un fugadents que vivia en un pot de plàstic. Un dia el van agafar dels peus i

[...]

6. El joc de deixar el got.

[...]

7. (entrada sin título)

[...]

8. Ser europeu implica

[...]

9. Quan dius bon nadal, et refereixes al dia de Nadal i als seus circumdies, veritat? Més o menys des del 24 fins el 31; o fins al 6, segons vulgues.

Gràcies per la participació. Les bases són poc fermes, espere que això enlaire la vostra creativitat. Ah! No cal dir que les millors—o les úniques— seran publicades ací!

El nostre company

2012-01-14T00:18:00.000+01:00

5 de la vesprada, Facultat de Filologia.

Ens trobem a la sala de lectura de la facultat, una habitació de taules i cadires on s'arreceren els estudiants per preparar els exàmens. Fora d'idealitzacions sobre l'intel·lectualisme i el goig universitari, fa tanta calor que si per casualitat el Dimoni apareguera per allà, montaria una sucursal amb entrada bescanviable per crèdits de lliure elecció. Els estudiants, que no són pocs, ja s'han llevat els abrics, les bufandes, els guants i els jerseis, i ara malden per respirar aire pur. Alguns ixen fora de la sala i s'asseuen en un banc per poder omplir els pulmons de flaire descarregada de neguit, i les xiques llueixen escots i tirants sense prejudicis estacionals.

Dues gotes de suor cauen per les ulleres del nostre company, i mira per damunt de la pantalla del portàtil cap a les finestres. Desitja que algú, algú intel·ligent, s'alce sense cap mirament i les òbriga del tot.

Ho faré jo, i tots m'aplaudiran.

Llavors entra la típica persona "tirá pa'lante", obrint la porta sense cap mirament, arrossegant tot de bosses de Zara i de no-sé-on, fent tot de sorolls de frec de cames i de carpetes contactant amb la roba. Per a més inri, duu tacons. El nostre company, com tots els de la sala, la mira, la tem, l'odia, l'estima.

Persones així són les que mouen el món.

Aleshores espera que la "tirá pa'lante" prenga seient, curiosament un que portava tot el matí amb unes fulles escampades conjuminades amb uns retoladors i unes ulleres de pasta. Sense deixar de fer soroll, s'asseu, i de seguida se li endevina un rictus provocat per la calor. El nostre company l'observa des de l'amor, des de l'admiració,

Ella obrirà la finestra, segur.

Però ara ha sonat un mòbil, i és de la xica dels tacons. El pitjor de tot és que no l'ha silenciat, sinó que s'ha posat a parlar indiferent als ulls que té clavats a totes les parts del seu cos, sobretot als llavis molsuts que deixen escapar paraules incoherents que semblen escapades d'una serp.

Fa les esses com una puta serp, la molt pija. Puta

De l'amor a l'odi, el nostre company decideix matar dos pardals d'un tir. Sent que la sala el mira ara a ell, esperant un heroi. Sense adonar-se'n, s'ha alçat i s'ha posat a caminar cap a la finestra, que dóna la casualitat que es troba just al darrere de la pija-tirá'palante-dels-tacons-d'agulla.

Maleïda puta, ara veuràs.

I la cara se li ha tornat roja de la calor i de la vergonya i de la pija que se l'ha quedat mirant. Ell s'ha quedat parat. En eixe precís instant, un "tirao pa'lante" ha entrat a la sala tot carregat de bosses, obrint la porta i tancant-la d'una revolada, sense miraments. I el pitjor de tot: duu soles de goma que omplin la sala d'un nyigo-nyigo insuportable. Deixa els estris a la taula del nostre company, s'apropa cap a la finestra espentant-lo cap a un costat i la obri. La dels tacons solta la Blackberry entre onades de vent que li esbullen els cabells a càmera lenta, mentre s'apropa al xic i li planta un bes amb llengua

al puto maleït trenca-guitarres del pijo de merda que m'ha fotut la vesprada i ara no podré estudiar, jo me'n vaig d'ací que crec que m'he pixat damunt i a més m'han furtat el lloc, demà tornaré i cridaré quan estiguen tots en silenci ja veureu, ja, ja veureu ninoninoninoooo, això es el que cridaré.

El nostre company, pobre imbècil. El món és així de cru.

Amb el cap a un altre lloc

2011-12-14T00:40:00.001+01:00

Si existeixen les casualitats, esta n'és una. De fet, és una de les més grans que m'han passat a la meua curta vida. Però tot document dirigit als joves ha de tindre un cert ordre, així que començaré pel principi:

Després de la meua aventura amb Fiesta, vaig anar a parar, amb ajuda d'uns cigarrets de xocolata, a un parc d'una gran ciutat(però eixa és una altra història que potser algun dia incloga en les memòries) i vaig conèixer un ésser que m'era desconegut en l'enteniment però no en la memòria. Es tractava d'un ChupaChups, però donà la casualitat que no era un ChupaChups de marca.

Es tractava d'un Fiesta, la marca de les piruletes (una marca alternativa a ChupaChups però relativament arrelada). A ell li dien el Mendi, "El fiesta perdido". Era com una piruleta, però amb el cap rodó, esfèric, en 3D, amb volum, com un cap d'un humà. Sí, de fet, la seua forma no s'allunyava a grans trets de la d'un humà: cap i cos. Jo, en canvi, no posseisc ni pàmpols de la orella. Però eixes són unes altres històries que s'allunyen del món apassionant dels ChupaChups.

Li deien el Mendi perquè vivia apartat de la resta dels de la seua espècie, però sobretot perquè vivia del que trobava al carrer. Era un supervivent en un món d'angúnia i putrefacció. Al contrari que Fiesta, que era la bellesa en estat sublim, el seu cosí-germà era una massa verda punxada en un pal grogós i doblat, d'una pudor que hauria tombat un Trident de menta intensa. Jo, que sóc un xiclet curiós i que qualsevol dada sobre les raçes de les llaminadures és del meu profund interés, m'hi vaig acostar en el moment en què el vaig vore.

Em va contar que ell havia estat un Fiesta de bona reputació, un dia amb gust de poma, caramel rígid i xiclet a dintre. Però algú va cometre un error amb ell. El van xuplar i quan van arribar al xiclet el van llençar. Em va explicar que hi ha molts caramels del seu tipus arreu del món, que viuen com ell només amb una recialla de caramel per damunt del xiclet. Perquè a ell, el fet de tindre xiclet al cor li pesava molt, i des del primer moment que em va mirar vaig veure l'odi reflectit als seus ulls. Perquè jo era per a ell la viva encarnació del seu fracàs ja que la fabricació dels Fiesta amb xiclet havia disminuït gràcies als xiclets amb coberta de caramel sense pal. Els humans els havien rebut millor, mira, coses que passen: eren més pràctics o més saborosos, i havia començat una mena de guerra interna, un odi que acabaria per rebentar si algun dels bàndols estirava massa de la corda. Els ChupaChups de xiclet (o siga, els Fiesta de xiclet, és que el Mendi es referia a ell i als seus com a ChupaChups en tot moment) havien covat un odi contra els xiclets recoberts de caramel i de pas també contra els xiclets normals. Les coses eren així: tu m'has fotut i jo ara fotré a tota la teua raça i als teus similars. Per això, de seguida, l'aliança xicletaica també es va armar contra els ChupaChups de marca i totes les seues imitacions. Jo, com sóc un xiclet solitari i mai no he parlat amb un xiclet en actiu, no sabia de l'existència d'aquestes friccions entre llaminadures. Per això, i perquè el Mendi també ho era i a més havia sigut marginat per la seua societat, ell em va escoltar i va contestar a la majoria de les meues preguntes. Però no totes:

1. La guerra començà als EUA, una guerra civil que acabà per provocar les anomenades "pèrdues de cames", en què apareixien els alts càrrecs dels ChupaChups de xiclet amb el pal arrencat mentre descansaven.

2. L'estat actual de la guerra era una mena de treva, provocada després d'un prec de les piruletes perquè s'uniren els dos bàndols a la seua causa contra els humans i deixaren de fer la guerra entre ells. Les coses de moment segueixen pensat-se després d'un mes d'armistici.

3. Sobre com feien la guerra, no em va contar res. no em va voler explicar com van poder els xiclets-caramel arrencar els pals ni res de res. Es veu que és un secret molt ben guardat entre soldats.

El que sí que em va dir és que s'estaven fent pactes en secret i que segurament, en uns mesos la cosa aniria cap avant amb allò de les piruletes.

A banda de la seua lletjor i pestilència, em va dir que em respectava, després que jo li contara el que duia entre mans. Em va dir exactament:

- Així que unes memòries perquè tots els nounats tinguen alguna noció sobre el que són, sobre què trobaran en la vida, sobre el que passa o ha passat al seu entorn? Em sembla una bona idea per recuperar la meua dignitat a l'exèrcit contra els xiclets. Els pamflets són molt útils a l'hora d'insuflar ànims als soldats, i els llibres militars també poden desembocar en grans generals. Sí, xiclet, i et promet que si la guerra es posa en marxa, tu, per haver-me ajudat, tindràs un lloc privilegiat a la primera biblioteca militar de la història dels ChupaChups. Tots llegiran els meus llibres, m'idolatraran i em preguntaran com fer o com no fer aquesta maniobra estratègica o de lluita. Seré un savi! I als savis sempre els demanen consell. I al final, acaben fent-se amb el poder de tot! Açò és magnífic, xiclet, gràcies per esta ajuda tan gran que la teua presència m'ha atorgat!

I després em va dir que començaria demà mateix a contactar amb redactors, correctors i editors per què anaren alleugerint la faena. No sense abans haver-me deixat clar que, si la guerra continuava, jo no obtindria cap tipus d'atac per part dels ChupaChups. Jo no podia donar-li cap dels meus manuscrits, no fóra que després se m'oblidara alguna cosa, i no poguera per falta de memòria relacionar una cosa amb l'altra. Ell ho va comprendre, però insistí en la idea que algun dia em trobaria de nou i aleshores jo ja hauria fet alguna fama i algun nom, a més d'algunes còpies dels meu manuscrits. Ens acomiadàrem ambdós, amb el cap a un altre lloc: ell amb la idea de la biblioteca, ique jo no parava de pensar en què potser acabava de reactivar una guerra, però que m'havia guanyat el lloc a una biblioteca de possible renom en un futur. I això anava bé amb els meus objectius.

2011-11-30T19:49:00.001+01:00

Una onomatopeia és un mot que evoca un so. Les paraules són arbitràries, és a dir, podrien ser unes altres des d'un principi i el significat no variaria. O siga, que les lletres que formen la paraula, posem, 'pedra', no determinen el seu significat. El primer home que va dir 'pedra' podria haver dit 'drepa', 'preda', o 'fufa', 'lola' o el que fós per designar eixe concepte que podia veure amb els seus ulls. El cas de les onomatopeies sembla diferent, ja que provenen d'un so i l'imiten. Aleshores, la reflexió va entorn de l'arbitrarietat en el cas de les onomatopeies. Traieu conclusions vosaltres mateixos. Si el mot onomatopeic suggereix acústicament un so, una acció o l'emissor d'un so, en quina mesura és arbitrari? Aquest vídeo vos ajudarà a pensar-ho:

Posar-li cara

2011-11-26T21:10:00.001+01:00

La cara de perfil m'era difícil d'identificar. M'he passat tota la ponència mirant-te, rumiant, lligant caps, pegant-li voltes, mirant... Fins que m'ha arribat el full de firmar. Me n'he anat a la lletra 'n' i allà estava: Nòmada. I t'he tornat a mirar i ara sí que estava segur que eres tu. La resta ja la saps, i te n'has anat a una andana on has desaparegut. M'has paregut prou tímid, per cert.

El món amb el qual et diverties

2011-11-22T14:06:00.001+01:00

Una granada als teus peus

està a punt de rebentar,

discuteixes sobre el preu

però és l'hora de sopar.

Bum!

Explota, com raïm als dits.

Et bufeteja com dues mans

anònimes i dures com crits.

Explota, quan te n'has adonat.

Bum!

Al terra amb pols al cap,

Jeus ferit sense trauma,

sostenint una vauma

que present havia estat.

La ciutat ja no et té, més aviat.

La mort porta sabates, però d'altres coses no.

2011-11-09T01:18:00.000+01:00

La Mort ja s'ha vestit. Li ha costat, però s'ha vestit. I mira que les seues vestidures eren fàcils de posar. Però ara la Mort està vestida, duu unes sabates negres imponents, una túnica negra i una careta, sota la qual m'amague jo.
Em dispose a eixir a un escenari a fer la bogeria més gran que, ara sí, puc considerar que he fet en la meua vida. Però comencem pel principi:
Assajos, assajos, més assajos. El concurs de playbacks de Benidorm està a dues setmanes i ningú no se sap el ball a la perfecció. Bla, bla bla. Anem al que anem.
La Mort es troba envoltada de persones atrafegades amb els seus vestuaris, negres, colorits, blancs... Alguns fins i tot no porten res i mostren els seus pectorals al món. La Mort s'intenta col·locar la seua roba més íntima amb la túnica posada, sense èxit. Haurà de cridar a un dels eunucs dels tambors perquè l'ajude a col·locar-se els seus calçotets especials de color verd fluorescent. Eixe serà,potser, el seu error.
Un minut més tard, algú es clava amb els seus calcetins. És una de les periodistes que l'assetjaran després en la roda de premsa, segur, per eixe jupetí i eixos auriculars, la Mort està segura. Ja se'n venjarà.
Ara, damunt que li molesta el calçotet, s'ha d'estar pegant-li voltes a allò dels seus calcetins descolorits... La Mort es troba al costat de l'escala de l'escenari on li tocarà pujar uns minuts després d'abraçar a una ballarina amb coll de cigne que se li ha tirat al coll implorant-li clemència. El Sr. Mort(que queda millor) abraça al cigne i li diu unes paraules de consol: "Vinga, que t'eixirà molt bé. A tu et salvaré de la mort"(profecia que després complirà, per cert; però tot al seu temps). El presentador, com tots els presentadors del món, presenta: penya 24 i jo! En què estava pensant el senyor Mort quan aquella il·lustríssima li va oferir un contracte per participar a un maleït playback de festes de poble?
Sí, sí, la Mort ja no és el que era... Ara utilitza una dalla molt petita, que no li arriba ni a la cintura, i és de plàstic, per a més inri. A més, porta els calcetins descolorits. Quin fiasco de Mort. Però la Mort ha arribat a simpatitzar amb els seus contractants i ara desitja eixir a donar-ho tot a la pista de ball. Nerviós, això sí.
"24 i jo!", se sent, i la Mort veu que els seus companys estan al lloc i ell ha d'eixir immediatament. Agafa la dalla i anem-hi!. La mort camina entre dues línies, una de timbalers de caixa de cartró i una altra de... Hippies de ball fàcil? Sona ritme de batucada i el senyor Mort camina a poc a poc, assossegadament, fingidor d'una tranquil·litat que se suposa que una eminència com ell ha de tenir. Però el ritme se l'emporta, el fa fer tot de cabrioles! Para, de sobte, la batucada.
Hora de la roda de premsa: ja han arribat els tres periodistes que l'ínfim poder de convocatòria de la pròpia Mort ha pogut aplegar. La pobra Parca contesta les preguntes que li fan aquells artistes del periodisme fictici(posant accent andalús, com li han demanat) mentre, al cap, li segueixen retronant les idees dels seus calcetins i calçotets.
Però ràpid, ha acabat el parlament! Toca la fase de la "por a la fi del món"! Sona Oh Fortuna i surten tot seguit un exèrcit de ballarines armat amb pals de fregona que simulen jo què sé quina metàfora de la lluita entre la vida i la mort, o entre la valentia i la por... Mort es queda a un costat, fent de les seues.
Arriba la següent fase: "l'ira". Aquesta vegada no ha de quedar-se a un costat, no, ha de ballar amb els timbalers d'abans, que ara s'han posat uns vestits d'allò més vulgars i estrafolaris. (Que em perdonen, si més no) Sona The final countdown i es balla una coreografia feta a propòsit per a gent que no té molta experiència en això del ball, al contrari que la coreografia anterior, que era màxima lluïssor i gala de talent i sincronització. Al final d'este ball, la mort ha hagut d'agenollar-se i de fingir que toca la guitarra amb la dalla. Però no és la vergonya ni el descens social el que li preocupa: el calçotet. Oh no! el calçotet maleït, el nota estrany, i encara queda un ball!
Sona I Will Survive i toca quedar-se una altra vegada al costadet fent de les seues. Però no pot, ja que nota que alguna part del seu cos no està on toca, i ara, davant del públic que mira i brama atentament, no pot fer res per remeiar-ho. La Mort dissimula com pot, fent algun ball amb poca traça amb la dalla maleïda. Ara, després d'este ball de xiques, que per cert és molt sensual i trepidant, entraran de nou els timbalers estrafolaris per posar-se al centre. Eixe és el senyal per posar-se alerta per ballar amb ells. Ara fan un giravolt, i li toca a la Mort unir-se al gran ball que faran ara tots junts: estrafolaris, sensuals i Mort. Pim pam, volta per ací, palmada per allà, i pum! quasi arribem al final! El final és el que de fet portava a la Mort de cul abans d'entrar. De cul és l'expressió adequada, ja que en succeïr-se la mort simulada de tots els ballarins amb la dalla actuant com una escopeta falsa, haurà de fer una cosa que, li han assegurat els seus contractants, li donarà l'empenta que necessita per tornar a ser la que era.
La Mort escolta els últims compassos en ritardando de la cançó i no para de pensar en el membre solt que penja a gust a fora dels calçotets. No pot pensar en una altra cosa, no pot! I ara li toca fer com si matara amb la dalla a tots els ballarins, clar, és la fi del món. Però ho serà de veritat si fa el que havien pactat, amb la seua daixona fora del seu cabdal. Es posa molt nerviosa, la Mort, i només aconsegueix disparar a la meitat dels penyistes, tot just quedant-se d'esquenes al públic. "Ara és el moment", pensa, i s'alça la túnica durant mig segon per tal de mostrar a tots els assistents que a la mort no se li ha de tindre por. La Mort és d'allò més graciós. Però més graciosa és la cara que se'ls ha quedat als que feien de morts i que, per pur instint, han alçat la cara ni que siga una mica per veure l'esdeveniment.

D'una canya va eixir una bala

2011-10-24T11:36:00.000+02:00

Sempre em deien de xicotet, quan jugava amb pistoles de mentida o amb qualsevol cosa que simulara alguna mena de dispar, que anara amb compte, que "d'una canya va eixir una bala". Açò vol dir que en el moment més inesperat una bala podria sortir d'eixos joguets i llastimar-nos. Allunyant-nos un poc pot voler dir que qualsevol cosa pot fer-nos mal, per molt confiats que estiguem amb ella, per més que sapiguem que això és inofensiu.
Jo no sé si tu tenies cap confiança, si estaves jugant o si veritablement va ser un accident inesperat. El cas és que eixa bala no va eixir d'una canya.
Descansa en pau, Tio Paco.

L'entrada molt curta que es podria llegir fàcilment si no fóra per la poca intel·ligibilitat i per la mateixa vagància dels lectors cretins d'aquest bloc.

2011-10-20T18:20:00.000+02:00

La casa és lluminosa i s'hi troben una persona major i una de més xicoteta que conversen. Detenim-nos un moment i endinsem-nos en les seues paraules per tractar d'esbrinar de què tracta la conversa.

—Vine ací.
El xiquet el mira expectant i hi va.
—La teua faena serà la següent.
I li allarga un descargolador.
—Quina?
I el mira desconcertat.
—Hauràs de passejar-te per tota la casa buscant tots els cargols que estiguen solts. Quan el sol es ponga, no vull veure'n cap movent-se dins del seu carril.
Bocabadant-se així l'infant, però ràpid en l'actuació.
—Peret!
Gir immediat.
—Les paelles són especialment propenses!

Gràcies a elles, estem tranquils.

2011-09-26T16:12:00.002+02:00

És hui que m'he decidit a escriure una part de la meua investigació. Sé que les meues memòries encara estan per acabar, i que m'he d'apresurar per fer-les el més ràpid possible, perquè els nostres joves puguen gaudir de la rellevància de tals informacions. Però a més de l'objectiu de les memòries per als joves, m'he proposat fer una investigació sobre els éssers pareguts a nosaltres. Existeixen una sèrie de criatures comestibles com nosaltres que adopten diverses formes, sabors i viscositats per a plaer del gust dels infants humans.

És hui que us parlaré de la història amorosa que vaig tindre amb un d'aquests éssers: una piruleta. La piruleta, abans que res, és una variant del caramel dur(del qual ja us parlaré), amb una peculiaritat que, de fet, és el que la fa més atractiva i més ergonòmica: un pal per subjectar el caramel. La meua estimada es deia Fiesta, i em va captivar des del primer moment que la vaig veure. Jo acabava de rodolar de dalt d'una lloma i vaig anar a parar a un encreuament de camins semi-desèrtic.

Allà estava ella, amb el pal finíssim, com un xiclet estirat; les seues curves vermelles a l'altura de la cara em van deixar bocabadat. Vaig començar a suar i a parpellejar sense parar, creant-se així un remolí d'incertesa i d'incomoditat en la conversa que immediatament vaig començar a establir amb ella. Vam parlar molta estona sobre la meua raça i, sobretot, de la seua.

Les piruletes, pel que em va dir aquella, són totes femelles i el més comú és que siguen de color roig. Pel que fa a la forma, les més representatives són les de forma redona o de cor. De cor humà, és clar. De cor fantàstic, pel que m'han dit. Un grup de regalíssies estudioses del món dels humans em va afirmar que els cors humans no tenen ni de bon tros una forma digna de ser col·locada en objectes d'oci i entreteniment com són les piruletes. Però d'estos temes "antropològics" parlaré un altre dia. De moment us diré que hi ha també piruletes complexes, més grans i de diversos sabors i materials, enganxats a pal de fusta a diferència del de plàstic que caracteritza la major part de piruletes comercials actuals. Fiesta tenia molt clara la seua postura: formava part d'un grup d'acció anomenat CCP, el Col·lectiu pel Color de la Piruleta, conegut arreu del món de la llepolia per les agitacions de tendes de llaminadures, per vagues i manifestacions, fins i tot per atacs directes als humans.

El CCP defen la varietat. Les piruletes són molt presumides i estimen els colors. Només unes quantes privilegiades poden gaudir ser multicolors o d'un color que no siga el roig. Sí, Fiesta també odiava el roig, com totes les altres. Per sort jo era verd i em va contar la teoria sobre les piruletes i sobre la seua rebel·lia: els fabricants coneixen molt bé la ferocitat i la pressumptuositat de les piruletes. Després dels sabotatges sofrits per un grup de l'antic GAP(Grup d'Alliberament de la Piruleta), els humans decidiren castigar aquesta eixida amb el decret abolidor de les piruletes. Per sort, els venedors de llepolies i els infants van fer força política per tal que la llei no es duguera a terme i les condicions es canviaren: les piruletes només havien de ser fabricades amb color roig. Quan Fiesta em va explicar això, no ho vaig acabar d'entendre. Però després de sentir com s'explicava, vaig saber que les piruletes són éssers químicament ferotges i batalladors, a més d'arrogants. Per això, amb la imposició d'un color comú per a tots els nous membres de la comunitat piruletera el govern dels humans s'assegurava, en primer lloc la homogeneïtat i, més important, que les piruletes s'odiaren a sí mateixes. Les piruletes porten inherent, juntament amb les ganes de lluitar, un ferm odi vers el color roig, i els humans han sabut aprofitar-se'n perquè s'odien a elles mateixes i no siguen capaces de fer tot allò que podrien fer si s'estimaren més. És una paradoxa amorosa o una cosa així. De fet, els humans les han fet durant molt de temps roges. Perquè ja els antics fabricants sabien com pal·liar el problema.

Sobre la meua història d'amor val a dir que va ser un amor intel·lectual, quasi-platònic, un amor de conversa, un amor ja no només visual sinó auditiu. Tot això és el que us puc dir sobre la meua història d'amor.

Ara les piruletes es troben en un estat de rebel·lia constant, però que no té res a veure amb els grans moviments de lluita del GAP. Així i tot, les piruletes tenen fama pertot arreu, en el món dels dolços, de tindre molt mala llet. Però he de dir-vos que amb mi va ser molt amable, i crec que ho seria amb qualsevol llaminadura que es trobara amb la seua persona. A més, em vaig adonar d'una cosa: que gràcies a les piruletes, a nosaltres ens deixen tranquils.

La vellesa no fa mal

2011-08-30T15:25:00.002+02:00

I allí estava jo, l’últim del paquet, encara en la meua infantesa. És curiosa la vida dels xiclets… Ens podem passar temps immemorials sent xiquets o ser-ho durant cinc minuts tan sols. Quan ets encara un xiclet infant, el teu cos és dur i comfortable, i normalment ets a llocs segurs i estables, però tempus fugit, i qualsevol dia t’arriba l’hora de fer-te vell. Fer-se vell és passar per la boca d’una persona, simplement. En el moment en què el procés es completa, ja ets vell i bla.

I allí estava jo, encara dur, encara ferm, encara embolicat i rodejat del buit dels meus germans desapareguts, quan em va agafar aquell homenàs i se’m va ficar a la boca. Quina sensació més estranya! Pensava que fer-se vell, com diem nosaltres, era dolorós. Però clar, jo no conec a cap xiclet vell. Només n’he conegut de morts, un dia que vaig vore una muntanya apegats els uns damunt dels altres a sota d’un pupitre. Clar, jo mai havia vist un xiclet vell per a preguntar-li la sensació d’ésser a la boca d’un humà. No sabia tan sols què es feia allà dintre. Primer vaig pensar que els xiclets es xuplaven simplement, però ara, des d’aquesta paperera, puc assegurar-vos, amics xiclets infants, que fer-se vell no és gens dolorós. Ben al contrari, podria dir-vos que és divertit mentres dura. Però clar, no sé per quina raó (i encara estic intentant trobar-la), els humans no es conformen amb un xiclet per a tot un dia (entenc que per a dormir hagen de treure’l de la boca), i ens llencen a papereres o, com deia abans, ens enganxen dessota els pupitres.

Quin serà el plaer que els produeix mastegar xiclet als humans? Vaig estar parlant fa uns dies amb un caramel, a dintre d’una butxaca, i em va contar que tant ell com jo tenim “gust”, aroma. Què serà allò de l’aroma? El caramel no va poder contar-me res més, ja que, en cert sentit, em va salvar la vida. L’homenàs, aquell dia, preferiria el “gust” del caramel. Tinc entès, que, al cap i a la fi, els caramels ni tan sols es fan vells... Pobre caramel, semblava simpàtic; era un nen com jo i ni tan sols va passar per la vellesa per morir!

Però ara sóc jo el vell, l’oblidat. Al meu costat hi ha un paper, deixalles de traure punta, mocadors gastats i embalatges de plàstic. Segurament, el que més m’ha sorprés de fer-me vell és l’elasticitat que he guanyat. Ja no sóc rígid ni ferm com abans, però a poc a poc note com se’m van endurint els membres.

Amb tot açò, xiclets infants, us deixe el meu llegat de xiclet vell perquè pugueu saber amb externa exactitud que fer-se vell, xiquets xiclets, no fa mal.

Rima nula

2011-08-29T22:47:00.000+02:00

Els xiquets no volen dutxar-se,

no es volen fer grans;

busquen en l'escapada de les dents

un refugi en el descans.

Ves-te'n al llit, li deien;

ell amaga la game boy

baix del coixí...

I sua, sota el llençol il·luminat.

És un simi, un primat, un ser bàsic,

universal. No busca, no troba,

es limita a seguir els acords tàcits

que el seu instint li vol donar.

Entrada 100

2011-08-19T19:52:00.000+02:00

Guarda l'odi. Reserva'l. L'odi és necessari. Però no amb els teus amics. Guarda l'odi, per favor, reserva'l per als teus enemics; ells sí que mereixen el teu odi, i no els teus amics, ni les persones que estimes i t'estimen. Eixe odi es pot canalitzar, és energia aprofitable que et pot donar pes, força i consciència durant una baralla. Però amb un enemic. Per favor, no balafies la fel amb un amic.

2011-07-02T23:47:00.000+02:00

No sé qui és; una sola persona, moltes persones. Una sola persona, moltes persones. El cas és que m'agrada veure tants "m'he-partit-el-cul" o "m'has-fet-plorar". L'anonimat també em provoca plaer. Però el que més il·lusió em fa és veure comentaris. I sí, em diuen Jordi. Podeu parlar, no m'havia presentat.

Catarsi

2011-06-25T09:32:00.001+02:00

Una situació catàrtica et purifica el cos, l'ànima, la ment, tot. Ara em sent purificat.

Gaudeamus igitur

2011-05-11T19:53:00.000+02:00

S'ha tornat a entonar la melodia. Ara ja la tenim al cap. És el nostre objectiu. Les notes s'arremolinen al voltant dels nostres cervells buits que enyoren omplir-se de nou amb coneixements pulcres i complexos.

S'ha tornat a entonar la melodia... I algú ha pegat un tret de sortida indefinit, al qual caldrà fer cas si no volem veure les nostres vides enfonsades en el fang.

Educació. Escola. Perdre el temps (ara i en l'escola)

2011-05-05T00:24:00.001+02:00

Teniu molta destresa a l'hora d'agafar el llapis: els dits col·locats no sols tècnicament sinó refinadament, i gasteu la goma constantment amb una finor que només el vol de l'àguila pot ser digne de ser-hi comparat. Com el fuster que treballa la fusta, i a l'hora de ser benefactiu amb les seues obres les dota d'una reiterada significació, així vosaltres feu les vostres lletres, com el fuster, lentament i amb cura de no equivocar-se en cap detall, lentament, sí, amb molta cura i esforç de no deixar-vos ni una línia que li falta a la [lletra] "a" o al puntet ben grassonot i simpàtic de la "i". Sí, tot això sempre que no us done per agafar el corrector i posar-vos a destilar blanc en fons negre de paper impol·lut però de color inestable. Benvolguts, us felicite. Agafeu el llapis d'una manera molt agradable, tal com ens van ensenyar a l'escola a tots nosaltres. Efectivament, senyors, el llapis l'agafeu molt bé, no cal que ho dubteu ni que ho dubte ningú. Però de què us serveix, si no agafeu ni una paraula al vol?

2011-04-12T00:58:00.000+02:00

Hui has tornat a veure el passat. Tu no escrius poesia. T’agradaria, si més no. És una manera de reflectir el que la prosa no pot. Però quan et poses, no t’ix. Què vols fer? Doncs escriure tot seguit, tal qual. Un elfuvi directe, un xorro, penses. Però en realitat amagues més del que plasmes al paper.

Els gots de vidre

2011-03-07T01:51:00.000+01:00

Al món hi ha uns esperits xicotets, uns éssers inapreciables per a l'ull humà, que vaguen per l'aire. Es mouen per l'atmosfera, per dalt, per baix, sempre presents a qualsevol lloc del món. Viuen del seu propi moviment, ni tan sols necessiten oxigen ni menjar. Estos esperits tenen les seues inquietuds. Sí, són lliures, en la mesura que poden, però tenen un enemic. Encara que són invisibles i minúsculs, hi ha unes persones que fa molt de temps van idear la manera de poder vore'ls i aprofitar la seua energia.
Els fabricants de gots tenen uns aparells amb què els veuen i els atrapen, tot insertant-los amb instruments especials en els seus gots de vidre. Amb açò els més experts i els que tenen les millors eines aconsegueixen uns acabats perfectes en els seus productes, una contribució a l'amalgama del vidre i a la brillantor. Però el secret millor guardat pels fabricants de gots és la força que aquestos minúsculs éssers poden exercir sobre la seua presó. Quan un d'aquests està vinculat a un got, o inserit, no pot eixir. Estarà sempre dins de la matèria del got fins que una cosa ocórrega: que es trenque el got. L'esperit està tancat en el got, i ell provarà de fer tota la força possible per eixir. Pot passar que el fabricant l'haja tancat tan bé que un got dure molt de temps, però sovint els fabricants no volen que açò passe. És lògic. L'esperit farà tanta força que quan no te n'adones, el got es trencarà, i la part d'energia que tenia a dintre s'escaparà, i tornarà a ser lliure...Fins que un altre fabricant l'atrape!

Alphred Ceniua

2011-03-03T21:46:00.000+01:00

Puede que ya ni me recuerdes;
soy yo, aquél con quien compartías
tantas risas.

Sí, sóc jo, i des d'ací et salude. Sé que em vas dir un dia que volies que et parlara en valencià, a pesar que feia poc que l'estaves aprenent. Però jo no et feia cas, et parlava en castellà perquè ja m'hi havia acostumat. Però potser les bromes a que estàvem acostumats perdien la gràcia en valencià... I així i tot, hi havia gràcies que eren exclusives en valencià. Nevertheless, el millor era que ens compreníem. I hui t'he recordat, com tants altres dies, i he decidit fer-te una poesia. But com hauràs comprovat no acaba de ser bona. Sempre m'has superat en la poesia, i en tantes altres coses, com el futbol o els anagrames. Però què? Hem vingut a jugar, no?

Tv3

2011-02-18T17:23:00.000+01:00

Mai m'ha agradat TV3; l'odie. Però era realment necessari que desapareguera del meu televisor? Jo era capaç d'entendre la llengua que parlaven, a pesar que no m'agradara... O potser sí que m'agradava i per això vull que torne.

La vida

2011-02-07T01:05:00.003+01:00

La segona vida

El tercer ull

El quart rei d’Orient

El cinqué genet de l’apocalipsi

Continueu, per favor. Necessite la vostra ajuda per canviar el món. Quin món, no ho sé.

Estudi passiu

2011-02-01T10:30:00.002+01:00

No sé si existeix l'estudi passiu com a mètode d'estudi homologat, però jo el faig servir de vegades. Consisteix a posar matèria d'estudi a llocs visibles. Jo ho faig sobretot en el dors de la mà, escrivint-me paraules soltes que només requereixen un lligam cerebral quan són vistes. També ho vaig intentar a l'ordinador: si hi ha alguna cosa que no t'entra ni cap arrere, et fas un paint o et baixes una imatge representativa(per exemple un mapa), i te la poses de fons d'escriptori en l'ordinador. Que no tens ordinador? fas un dibuix o escrius les paraules ben grans en un paper, i ho poses a les parets de la casa, en llocs estratègics(un passadís, la nevera, al bany, per exemple). I la resta queda a la teua imaginació i capacitat per a rebre eixos flashos de matèria que, potser sí, potser no, es queden gravats al teu cervell.

Lliçó primera: els pronoms personals

2011-01-18T12:23:00.000+01:00

Jo sóc jo, per a mi.
Jo sóc tu, per a tu.
Jo sóc ell, per a ell.
Tu eres jo, per a tu.
Tu eres ell, per a ell.
Tu eres tu, per a mi.
~~Qui és més inútil dels tres?~~ Quina confusió, no saber qui som.

Trobadors

2011-01-11T18:33:00.002+01:00

Posar-se a estudiar la poesia trobadoresca és adonar-se que trobador s'escriu amb b i no amb v. Ara, a corregir tots els apunts agafats a classe...I a avergonyir-me de mi mateix.

Qüestió

2010-11-25T00:24:00.000+01:00

Si estàs pixant-te
i alhora tens set,
què faràs primer?

Playback 24. Primera part

2010-11-04T00:08:00.000+01:00

Eren més de les deu de la nit. Jo estava canviant-me de roba, posant-me uns pantalons, camisa i rebequeta de mon pare per a la meua disfressa de "auelo". Al meu costat estava Kiko, posant-se un vestit de torero i demanant-me que m'esperara quan acabara de vestir-me, que no volia quedar-se sol. Eixírem a fora del camerino, i ens esperaven la resta de companys vestits cadascun del seu personatge: unes de sevillanes assajant uns passos de ball amb ventall, altres xiques disfressats d'homes sevillans amb elles, un rastes malabarista, músics, a la mateixa rafaella carrá, Manolo Escobar, el Fary... Tots nerviosos, esperant que començara la primera penya en actuar. Les converses eren diverses: uns parlaven dels vestits, altres comentaven moments puntuals de l'actuació, altres reien nerviosament o s'esbroncaven per qualsevol cosa.

Una penya, dues penyes, i la tercera érem nosaltres: la penya 24 i jo. La penya a la qual pertany des de fa cinc anys. Els components que participàvem en el ball ens vam dividir en dos: uns se n'anaren a l'esquerra i altres a la dreta de l'escenari. Jo buscava en el tumult a les meues dues companyes, Adela i Patri, les quals feien de velletes amb mi. El presentador ens presenta, s'apaguen les llums, em torne a col·locar la panxa de broma(que no era més que el meu brusó de penyista), i isc a l'escenari. Ens asseiem tots tres en unes cadires prèviament col·locades per algú (no sé qui, però gràcies), i esperem a que comence la música.

Amb el gaiato entre les cames, i una manta tapant-nos als tres per tal de simular una vellesa més realista, escolte la música. Rosa ix a l'escenari i recita una poesia amb la veu de Germán, a través de la gravació. Ens toca aleshores a nosaltres, els "auelets": hem de saber actuar i fer el playback de les veus que sonen en una conversació sobre la música que senten els joves de hui en dia...

Enemics

2010-10-12T02:40:00.002+02:00

Tinc enemics per neutralitzar. Són records d'una època anterior, d'un temps de volum i d'alta densitat. Parle del meu cabell: el solia dur llarguet. Però el meu cabell és propens a desafiar les lleis bàsiques gravitatòries, així que creixia cap a dalt. Una temporada vaig estar un any sencer sense tallar-me'l, i el moment cúspide de volum i alta densitat va ser en plenes festes de Benidorm, en les quals jo participava activament. Com en totes les festes, per la nit passeges pels carrers i trobes a gent coneguda, la saludes, o simplement són desconeguts que passen de llarg. I ara arriben els enemics. Resulta que hi ha certs tipus de persones que es dediquen a emborratxar-se i a buscar brega. O si no s'hi dediquen, també ho poden fer. En resum, que durant totes les festes, vaig rebre un bon grapat d'insults, malnoms, comparacions... En fi, podeu imaginar com serien: Onceochoonce, Peluco, Maradona, Pelopolla, Pelocho, fins i tot alguns m'estiraven per comprovar que no fóra una perruca. Jo m'ho prenia a bones (amb la majoria sí, causa del meu baix grau de dots de combat contra tios de dos metres), però si m'arribava un tirillas...això sí que era insuportable. Doncs eixos són els que hauria de neutralitzar. Però crec en les desgràcies, així que no vos preocupeu que no em veureu amb un bat de beisbol trencant caps. Sobretot hi ha un tio, que sempre que el veig, m'enrecorde perfectament com s'escudava darrere la falda de sa mare mentre deia el número màgic de la guia telefònica. Hui l'he vist i he pensat: hauria d'haver-li pegat dos bones bofetades quan vaig poder... Ara fa dos metres!

2010-09-30T02:28:00.000+02:00

Al cap i a la fi, açò s'ha convertit en un racó fosc, en un armari tancat on puc amagar-me quan em sent de qualsevol manera. Però, a diferència d'un amagatall, açò ho pot veure qualsevol persona. I això de vegades em preocupa. Perquè no és igual escriure per a un grup de lectors segurs, que saps què és el que els agrada, o escriure per una finalitat concreta. Ara descobrisc que no. Que, tractant-se d'un amagatall, no m'hauria de fixar en el que pensen les persones que em lligen. No és que me n'adone ara, no... Duu carcomint-me temps. Així que, res, m'ho propose a partir d'ara.

Serendípia

2010-09-27T00:14:00.001+02:00

Normalment solc pensar que una coincidència resulta més eficaç que un telèfon mòbil. Ho explicaré: hi ha vegades en què et trobes a una persona per pura casualitat, i és la persona que t'esperes trobar. Unes altres vegades la vols trobar i gastes el telèfon per quedar. Però amb tanta gent i confusió no us trobeu! Aleshores, és un fet en què, dins d'uns marges, la serendipitat és més efectiva. Però potser l'altre dia no va funcionar... Tu tenies el meu número però jo no tenia el teu!

Passeig

2010-09-24T16:11:00.001+02:00

La vista prèvia no va estar malament. Li vaig preguntar: vols guardar-me ara la cartera a la motxilla? Vam passar per davant d'un cartell taronja que predicava sobre algunes entrades públiques. Potser fóren per a un concert. Tenia etiquetes enganxades, i el títol encara estava en blanc... Un cartell més gran indicava com tornar a l'altre cartell, el de les entrades. Ella em va dir que redactàrem un informe, que editàrem pàgines a fi de canviar les estadístiques. Aleshores, li vaig donar la mà i es fongué, s'evaporà cap al cel. Va ser quan ho vaig comprendre: al cel rosat es podia llegir en unes lletres verdes i clares: Botzinades mentals.

Interrupció

2010-09-22T00:39:00.000+02:00

Mai heu sentit una cosa com la que jo? És una situació estranya. És un desaprofitament d'energia, una desaportació a les paraules que es diuen en aquell moment.

Tot el món xarra en el bar, i tu no vols ser menys i dius un comentari. Però què passa? Que hi ha algú que parla més fort que tu al moment, i resulta que ningú t'està mirant, cosa per la qual ningú pot descobrir que has parlat. El teu comentari queda emmudit per un crit, per un camió sorollós que, quina casualitat!, passava per allà, o per qualsevol tipus de soroll: dringar de gots, caixes depositant-se per algun descarregador de cerveses enutjat amb el món... o per coses no sorolloses: una persona que arriba i tots la miren i el comentari queda en l'aire, una tele encesa on acaba d'eixir un famós molt guapo i les xiquetes es posen a cridar... Eixa sí que era sorollosa. El cas és que el comentari no el tornes a dir, per por a... no sé a que.

Distraccions

2010-08-31T00:46:00.001+02:00

El jove xuclà fortament el cigarret. Amb el moviment l'altre li veié les ungles, negres i irregulars. Tota la seua mà era una irregularitat: durícies, sequedat i ferides minúscules i cremades. Però al jove li donava igual.
—És curiós, el món on vivim...—declarà.
L'altre, un xicot de la mateixa edat, uns divuit anys acabats de fer, vestia un polo groc clar i unes ulleres de sol. Les seues mans eren impol·lutes. Blanques, fines, acabades de recobrir amb una crema greixosa que les deixava apegaloses uns instants per a després fer el miracle. Mirava avorrit a l'altre jove.
—On vols anar a parar?
El jove de les mans brutes només vestia uns calçotets blau marí, i el seu cos era poc cuidat, com els cabells: greixosos, llargs i sense pentinar. Res a vore amb la cortina de cabells que queien pel front de l'altre, morenos i rossos alhora, engominats perquè s'apegaren a la pell.
—Ho tens davant del teu nas, tio.—El jove apagà el cigarret a la taula i es posà un altre a la boca, sense encendre'l—Es veu que, en este món, és més mascle aquell qui menys mascle demostra ser.
L'altre estava inquiet.
—No entenc què collons vols dir.
—Sí, i aquell que menys entén sembla ser el que més triomfa, i això preval sobre la meua anterior afirmació, que no deixa de ser certa...
I, apropant-se al seu company, li va clavar un colp a l'entrecuix.
—Eixa pel teu pentinat!—Exclamà escopint tot de saliva que eixia d'entre les dents tortes .—I la que vaig a pegar-te ara, és per la teua ignorància!
I dels calçotets extragué un revòlver que en algun temps fou platejat, i li encallà una bala entre les cames. Mai vaig poder oblidar el seu somriure...

Torne després de l'estiu, salutacions a tothom a qui se li haja acudit tornar després d'haver tornat algunes vegades i trobar sempre la mateixa entrada. Torne amb més ficció que mai, amb la mateixa realitat de sempre. Gràcies.

Silenci

2010-06-25T23:43:00.000+02:00

Silenci... La màxima expressió de la deixadesa, de la indiferència. De negació o d'afirmació, de covardia. Senzill, però com un corc que consumeix l'esperit del més fort i del més dèbil. Pena, alegria, és silenci. És intentar aventurar un resultat incert, una aposta tirada al buit...

Llegir

2010-06-22T01:31:00.000+02:00

Sí, encara que estiga d'examens, em queda temps per llegir. Llegir és un oci, però és per a mi un vici quasi obligat. Si m'acabe un llibre, necessite començar un altre, tindre'n algun començat per a poder agafar-lo quan jo vulga. Només pare de llegir quan eixa obligació inherent a la meua persona es transforma en odi cap al llibre i en odi cap a mi mateix, per odiar-lo. I el marca-pàgines roman enternament a la segona, la tercera o màxim la trentena, fruit d'un intent frustrat de matar el gos rabiós de la lectura no corresposta.

Però mai coneixeràs el final;

potser no t'agradaria,

i hauria quedat a l'estanteria:

destí, francament, fatal.

Afrodites i pegasos

2010-06-15T15:34:00.000+02:00

Un nou bloc mereixedor de la vostra visita:

http://afroditesipegasos.blogspot.com/

Disfruteu!

Frec fruitós

2010-06-12T01:05:00.000+02:00

D’un moviment sincopat
busque la teua mirada:
tangible efervescència,
però jo no la vull trobar.

Si tu ho saberes tot:
allò que mai t’he dit,
tot allò que, acovardit
em fa perdre la son.

No són més que mirades:
mirades fugaces
plenes de significat;
de sobte, ja te n’has anat.

Confusió substancial dels sentiments!
Quin deler poder sentir-te tan ací,
i tan lluny!
Tot, tot, gràcies a mi.

D'ésser repartit

2010-06-08T01:51:00.001+02:00

Caminava tranquil·lament per un carrer de la ciutat quan, inesperadament, una dona em va donar un paperet de tacte agradable, però de menys bondadosa escriptura: simplement era publicitat, pel que vaig poder llegir abans de dipositar-lo en un dels contenidors ben situats a prop de la pobra dona. Però no descansà ací la meua curiositat; vaig retornar pel mateix camí i ella em va tornar a donar un paperet exactament igual, deixant en evidència jo i ella la seua pròpia memòria. A la tercera, tanmateix, ja em va mirar amb un somriure suspicaç però em va allargar el full de nou, indiferent del meu propòsit. Vaig passar quatre vegades més, més les tres que ja duia a l'esquena feien set. I la dona em seguia el joc, i em donava fins i tot dos o tres pamflets d'una passada. Aleshores, essent ara jo el que sospitava, em vaig amagar darrere d'un arbre durant cinc minuts. La dona va agafar el feix de papers i, quan no hi passava ningú, els va distribuir estratègicament per quatre dels contenidors de fem propers.

Només vaig poder arribar a una conclusió: acabava de malgastar la vesprada.

D'estar assedegat

2010-05-28T18:33:00.000+02:00

Esta vegada, sense pensar-m'ho molt, vaig arribar sense voler a un camp molt bonic, tot ple d'arbres colorits i insectes voleiant per l'atmosfera calorosa. Vaig observar que el camí que jo seguia s'anava estretint a mesura que jo avançava. Em vaig limitar a pressuposar un camí allà on es veia clarament que no hi havia. Però era lògic, clar, no volia tornar per on havia vingut, car que podria interpretar d'una altra manera el paisatge que havia vist feia una estona. Per tant, vaig seguir, encara que aquells arbres de fruits ataronjats em barraven el pas a trams. Em trobava en aquells instants en una situació ideal: feia calor, tenia set i hi havia un grapat de fruits per a elegir, tots suant aigua fresca de l'arbre ombrós. Em vaig decidir per un ben redó, que em cabia perfectament al palmell.

El gust amarg em recorregué la llengua per arribar a la campaneta. Instintivament vaig retirar el fruit i, efectivament, allà residia la carn polposa, de color vibrant. El tros de pell escopit, vaig mossegar el suc d'aquella fruita desconeguda per a mi. Tal assumpte em posà la pell de gallina, atès que el gust no distava molt de l'anterior mossegada. No obstant això, era més dolç.

La dolçor no durà molt, creieu-me. Vaig veure com un home amb barret de palla i un pal esmolat s'apropava a mi corrent i cridant com un boig. Després de comprovar que no hi havia ningú darrere meu a qui podia estar adreçant-se, vaig activar el meu millor mecanisme de defensa: córrer. I ja ho veieu si vaig córrer. Mentre corria, les meues cames colpejaven la terra amb ferocitat, a la vegada que les meues orelles detectaven uns insults una mica estranys: vaig poder distingir un adjectiu que potser denominava a algú procedent de Madrid, però poc més.

Quan ja vaig estar amagat dins d'una caseta de fusta que feia olor a excrement, tranquil·lament, la meua curiositat no va poder; a la primera que em vaig girar per veure què hi havia a dins, un ase em va pegar un mos al braç que em va fer retorçar-me i xisclar com mai ho havia fet.

I aleshores, per postres, vaig rebre el meu merescut càstig per part del llaurador: em va pegar ben fort amb el garrot al cap fins saciar la seua pròpia dignitat, i després em va informar envers la meua cara d'incredulitat, que "eixos arbres eren seus, i per tant, les fruites també, que li fera el favor de no tocar-les." Em va acompanyar fins al final del "seu camp", i aleshores vaig pensar:

"Lluci, no agafes ni toques res. En cases alienes no s'ha de tocar res."

De tindre-ho preparat

2010-05-21T01:12:00.001+02:00

Hola, em dic Lluci, i ja m’anireu coneixent al llarg de les meues històries. M’agrada pensar. Vaig a contar-vos una que em passà quan viatjava en metro:

Anava jo assegut, amb la meua gavardina grisa, quan una mare i un fill entraren al vagó. Es van asseure just al seient de davant de mi, el fill damunt de la mare. Distret, mirava el cabell ros del xiquet i els seus ulls perduts, fins que em van trobar. Jo el mirava fixament ara als ulls, i ell a mi. Li vaig treure la llengua, i ell me la va treure a mi. Vaig creuar les cames i ell també les va creuar. Vaig somriure vagament, atent a la mirada confusa de la mare, i vaig desviar la mirada. Ara el vaig tornar a mirar i li vaig fer una ganyota amb els forats del nas oberts i les celles arrufades. Ell la va repetir a la seua manera, sense somriure, plantejant-se el fet com a un joc de veritat. Vaig començar a fer tot de carasses complicadíssimes que implicaven un control total de cada múscul facial, i ell les imitava perfectament, a la seua manera. Ara em rascava el cap, i ell també. La mare ara em mirava amb cara de pomes agres, desconfiant. Agafant amb un gest al fill, m’ho va dir tot: “no em fie d’aquest home que va fent carasses als xiquets”. Però ací no acaba la història.

Dies després, passejant per una urbanització, vaig veure una festa d’aniversari. Com si es tractara d’una persona que agafa dues formigues i les posa juntes per veure què passa, vaig observar que la celebració era en honor del xiquet del metro. Vaig entrar dissimuladament al jardí de la casa i vaig veure que hi havia un home disfressat de colors vius que feia ximpleries, tot envoltat de xiquets. Entre ells estava el xiquet ros, amb el qual vaig intercanviar una mirada i es va dirigir cap a mi. Sense dir-me res, em va fer una ganyota. Arran d’açò, se’m va ocórrer la següent fórmula:

Allò preparat no val res.

Si t’ho preparés tu

valdrà més.

D'estar cansat

2010-05-19T01:16:00.001+02:00

Aquesta vegada, vaig pensar que estava molt cansat de tant caminar per la ciutat. I no sols ho vaig pensar, també ho vaig notar a les cames feixugues. Vaig veure una mena d’aparador al costat de la via amb seients a dintre, i em vaig asseure en el que semblava una cadireta individual sense respatller ni braços. Aquell descansador potser estava aclimatat, i per això estava envoltat de vidres transparents. La cadira no era molt còmoda, però la xica que seia al meu costat semblava que portava una estona reposant. Quasi tocant amb la punta de la sabata el cantell de la vorera, hi havia una dona amb una bossa violeta que mirava impacient a la direcció d’on venien els cotxes. Mentrestant, jo descansava, distret en els anuncis que hi havia penjats a la part del darrere del seient, tocant la meua esquena. Semblava un contorsionista, amb el coll tot girat i un muscle més avançat que l’altre. Però succeí un fet molt estrany: un dels vehicles que circulava per la via es detingué just davant del descansador i la dona de la bossa violeta s’hi pujà mentre treia diners d’un portamonedes a joc. La xica del meu costat s’alçà minuts després amb l’aparició d’un altre d’aquells vehicles,el qual era idèntic a l’anterior. Al principi havia pensat que la dona era un fet aïllat, potser un privilegi de dur certa mena de bosses, però el fet que la xica jove també pujara en un d’aquells cotxes em va estranyar.

Això era massa! I jo caminant! Vaig decidir pujar en el pròxim vehicle que s’aturara en el descansador, que havia resultat ser un punt de reunió de vehicles més que no pas un lloc per a reposar les cames. De seguida vaig albirar en la llunyania un altre d’aquells vehicles. Em vaig posar de peu tal com havia vist fer a la dona, i a mesura que s’anava apropant, anava distingint la cara del conductor. Em mirava com preguntant-me alguna cosa, potser volent identificar algun tret distintiu d’aquell estrany club de transport. Vaig calfar-me el cap per tal de recordar alguna senya que hagueren fet les dos presumptes sòcies, però no em venia res al cap. Així que el cotxe no va parar. Però jo tenia idea de pujar-me fóra com fóra en un d’aquells vehicles. Vaig esperar deu minuts més, però no n’arribava cap. A cada minut que passava m’ensopia més i més, fins que vaig sentir uns crits i uns sorolls que venien de la vorera. Era un grup de xavals joves que potser estaven passant-ho bé. Però, deixant-me a mi bocabadat, vaig sentir que deien:

-Ei, anem a descansar una estoneta!

I s’assegueren al meu costat empudegant l’ambient d’alcohol i de tabac, mentre parlaven de temes irrellevants per a mi. Aleshores vaig veure la llum amb l’assumpte del descansador, creant una frase que mai més oblidaré:

“D’un fet aïllat no pots traure conclusions. De dos, tampoc. Serà el tercer el que et solucione el problema.”

Música i lletra

2010-05-16T23:51:00.000+02:00

Són totalment complementàries. Que sí, que potser la lletra d'una cançó et crida més l'atenció que un solo de guitarra, però tampoc és com per a que aprofites eixe solo per a comentar-li al teu amic com de bona era la lletra de l'última estrofa.

Retracció interrogant

2010-05-11T00:38:00.000+02:00

Per què preguntes?

Sembla ser que siga

que la persona no es fia.

Per què segueixes preguntant?

Sembla ser que parega

que un té massa cera a l'orella.

Per què reformules la pregunta?

Pareix ser que crec

que potser no eres sord sinó cec.

Va...

2010-05-06T02:26:00.000+02:00

Qui no es fia, no és de fiar.

A l’home que de tu fia, fia d’ell que és cortesia.

M'ho crec del tot: qui no es fia és perquè està tan concentrat en no veure la seua persona amenaçada, és a dir, és tan animal que veu perill pertot arreu, que no és capaç de desglossar el seu entorn i convertir-lo en bondat, parcial o absoluta. Si no et fies de mi, de qui et fiaràs aleshores? Només em queda dir-te:

A la primera, perdó; a la segona, bastó.

Un mite

2010-04-27T00:21:00.002+02:00

Conta la llegenda....

Wyke, un jove caçador del paleolític, vivia amb la seua família a una cova situada a la vora d'un riu. Era un caçador nat, i la família li ho reconeixia. Sabia seleccionar i esmolar, amb només vuit anys de vida, tot tipus de pedres, fent vertaderes obres d'art amb les quals feia dessagnar les feres al bosc. Però, un bon dia, hi va haver una pluja torrencial, i la família va haver de traslladar-se temporalment, pel perill que suposava viure a una cova inundada.

Van vagar per terra i roca fins que no van poder fer res més que assentar-se al mig d'un camp de terra on creixien arbusts, però que no hi havia feres per caçar. Wyke, en un rampell de ràbia, va arrancar una planta que creixia als seus peus, i la va xafar. Immediatament es posà a pensar en la cova que havien abandonat, en la fam que havien passat des que l'havien deixada, i en tots els familiars que havien mort pel camí. I es posà a plorar, ell que mai no havia plorat, que li havien ensenyat a ser fort davant les circumstàncies adverses. Aleshores es mirà els peus, folrats de pell de bestiola, i observà que la planta que havia xafat feia una olor forta i penetrant, tan penetrant que fins li coïen els ulls i plorava més i més. L'agafà i en buscà d'idèntiques; efectivament, va trobar-ne dos parells més, i, corrent cap on estava reunida la família, les llençà a terra, les xafà, i, somrient mentre el miraven estranyats, es posà a plorar, i la seua família també, ja no d'enyorança, sinó de felicitat. Prompte descobriren que pertot arreu hi havien plantes d'aquella mena i de moltes altres, i, a poc a poc, van aprendre a controlar-ne el creixement i a aprofitar-se de la terra, cosa que no havien vist fins a aquell dia tan feliç per a la raça humana.

I aquest fet és el que ens fa a nosaltres, conta la llegenda, plorar davant d'aquest bulb insignificant, esborronats pel passat i estabornits pel futur.

fa un any i algo

2010-04-20T00:51:00.000+02:00

M'he proposat fer una entrada al meu estil de veritat. Però ara mateixa no sé de què anirà ni de com evolucionarà. Així que ja no serà una entrada com les que solia fer, aquelles de l'autobús, les al·legories, la primera entrada dels colors rosa i taronja... Serà un estil reconciliat, un estil reconciliat amb el meu jo d'ara mateixa, que viu unes altres coses que el Jordi de fa... Un any! ja tinc tema per a l'entrada. Fa un any vaig decidir crear-me un bloc on plasmar qualsevol idea que tinguera.

Després de pensar-ho relativament poc, vaig decidir posar-li el títol que veieu allà dalt. No és que fóra un títol d'allò més original, però a mi m'agradava i crec que em defineix prou bé. Bé, a lo que anàvem! Li vaig posar un fons rosa que era molt curiós, i des d'eixe dia vaig entrar a la comunitat de blocaires del meu entorn. Resultà que prou gent en tenia un, i això animava a continuar. Comentava, et comentaven, coneixies a l'amic de l'amic, al recontraamic de l'amic, i feies nous vincles virtuals. Va, que t'enllace, va, comenta'm.

I dia rere dia vas descobrint nova gent que, a pesar de no ser seguidora fidel del bloc, resulta que ha estat alguna vegada i ha llegit qualsevol entrada, o un parell. I s'emporten eixa impressió de tu, la que siga la que tingueu. I continues, i et passen coses rares pel cap i ho engegues tot a pastar, però el cuquet segueix a la gola i el reactives... Total, que vas sumant entrades, vas remodelant el bloc amb ajuda d'altres blocs(crec que se'n diu plagiar), i veus que la suma de seguidors virtuals és cada vegada més gran. 18, ni més ni menys, i a un grapat de comentaris per entrada. Això em fa sentir bé, perquè sé que hi ha personetes pel món que diuen: "vaig a veure què collons ha escrit el fava este", i ho lligen, s'ho empassen, i mira, ací estem.

Resulta que fa uns minuts m'he sorprès a mi mateixa dient la següent frase:

Tanto ordenador y tanta mierda, a leer!

Doncs volia dedicar-li una entrada a eixa merda de frase, i al final m'ha eixit una entrada prou diferent de totes les que he fet en la història breu d'este bloc. Gràcies a tots.

Contradiccions de la vida

2010-04-16T01:25:00.001+02:00

Era una dona estranya, però què? Era agradable, no molestava, i quan podia estava allà per ajudar-te. Tenia uns períodes d'estranyesa i altres de naturalitat màxima; per això era tan estranya, i per això l'estimàvem. Servia per fer coses, i, només pels seus actes, es mereixia la meua amistat. No li feia falta dir-te t'estime ni preguntar-te si estaves bé, només amb la mirada ho pretenia tot. Fins que un dia... Se n'anà. I ja no vam saber res d'ella, i poca gent l'enyorà. Finalment vaig averiguar que es tractava d'un esperit sense romb, vagant, que ni tan sols vaig poder esbrinar si havia existit en la meua vida o havia sigut producte de la meua ficció.

Què fem ací?

2010-04-14T00:21:00.002+02:00

Sóc... · ·

Estic... "

M'agrada... -------------------------

Infinit.

El súmmum de l'egolatria.

Tic-tac

2010-04-12T23:45:00.000+02:00

Una altra vegada la sensació nostàlgica penetrant inexplicable de després de cada campament... I aquesta vegada amb caretes mocoses gravades al cap.

Flors d'abril

2010-04-04T13:03:00.000+02:00

Riure's és un recurs que va paral·lel a la ignorància, en alguns casos.

Proverbi

2010-03-29T23:30:00.000+02:00

La disposició regular de les coses i l'arranjament són coses que tinc dins del cap. L'espai que m'envolta no hi té res a veure.

Consell

2010-03-29T01:40:00.001+02:00

Si no tens res a dir, més val que calles. Ara mateix no tinc res a dir, i per això aparentment calle.

Jordi

Rima dispondirètica

2010-03-27T01:41:00.000+01:00

Quantes vegades ho hauràs de dir
Quantes vegades necessites dir-ho?
Quantes vegades ho has de dir i després mirar-me,
per a veure la meua reacció?

Quantes vegades necessites informar-me,
i després mirar-me ,
i que després jo et desvie la mirada?
Quantes, fill meu? T'has confós.

Quanta quantitat de vegades m'hauràs de dir
sense-sentits, paraules antipàtiques
que busquen la complicitat,
quan allò que dius és una cagada?

Per al Reba:

2010-03-23T01:12:00.001+01:00

Hi ha una paraula (o una substància, no sabria dir), que li encanta a un amic meu. Eixa substància és blanca, pura i viva, símbol de l'eternitat i la condició planetària, la que ens dóna la vida des de ben xicotets. Fixeu-vos que els nostre cos necessita d'eixa substància per a formar-se del tot. No sabria bé com definir-la: hi ha gent a la que li agrada, i hi ha gent que l'odia. Però eixa substància ha nodrit milers de vides en tota l'existència humana i animal. Hi ha qui sent un repel·lús quan sent la paraula, i es gira sorpresa davant l'actuació d'aquell amic meu. La crida, la crida, apel·lant a la vida, als éssers hipotètics que ell ha creat, i el resultat és una descripció perfecta de l'entorn.

No recorde molt bé quina paraula és, però la diu a tothora. La gasta, diguem, metafòricament. La diu per a descriure amb una sola paraula la vitalitat, la puresa, l'activitat, i la blancura, i sol referir-se a ella quan alguna cosa li agrada, li emociona o li causa algun tipus de commoció. La simple paraula conté, sense cap prejudici ni fàstic, una nova accepció creada per ell, pel xic del que us parle.

Si existeixen les paraules perfectes i amb tanta significació, aquesta és una d'elles(com a mínim per a ell)

Sensibilitat, delicadesa i independència en un.

2010-03-21T04:07:00.001+01:00

Els gats són animals especials, únics. Són animals de companyia que pugnen amb els gossos per veure quin és millor. Però jo no vaig a decidir quin animal és millor per a fer companyia a l’home; hui voldria parlar dels gats, com a animals sensibles i peculiars.

Una persona pot tindre un gat o més d’un gat de diferents tipus: el que es deixa tocar i el que no. Ambdós són animals que, dins d’un marge de personalitat, tenen un comportament específic que cal destacar.

Els gats que no es deixen tocar són els que solem trobar pel carrer, en aparcaments, jardins públics o d’altres llocs on puguen sobreviure. Aquest tipus de gat no es deixa tocar per tradició familiar. Són descendents de gats que tampoc no es deixaven tocar, així que ho tenen inculcat des de ben petits. L’única manera de poder transformar-lo en un gat que sí que es deixe tocar és agafant-lo de ben petit. No obstant això, el com fer-ho requereix també una certa habilitat, i fins i tot hi ha gent que els ha convertit en plena maduresa. Els gats que no es deixen tocar no es fien de l’home, com bé he dit abans, per pura tradició, perquè han observat els pares fer-ho i ells xuclen el que veuen, com nosaltres dels nostres. A pesar de no fiar-se, saben que l’ésser humà els pot aportar aliment, així que no ens odien del tot. Només desconfien. Saben demanar el menjar a un humà amb tot de miolades cantants i un poc molestes. Han aprés que l’ésser humà és bo, però que mai se sap quan et poden estirar de la cua. A tot açò, els gats que no es deixen tocar solen anar en grup, més salvatgement units, tots allà en els seus punts de reunió clandestins. Ningú no sap on dormen ni on arriben pels forats dels reixats, ni on tenen els fills. Si veuen un humà passar, se’l miraran amb els ulls de color groguenc, i després de jutjar si hi ha perill o no, correran baix d’un cotxe o dalt d’una tanca. I aquestos, són els vertaders gats, adaptats al medi urbà, supervivents d’un medi que no els ha acabat d’acollir.

D’altra banda, trobem els gats que sí que es deixen tocar. A cada casa n’hi ha un de diferent: uns van més per lliure, altres no entren a casa... I podríem seguir dient. Però estos gats, a diferència dels altres, sí que es deixen tocar. És més, els agrada que els toquen. Passegen pels indrets elegantment, sense disturbis ni escàndols, esquivant tot allò que poden trobar al seu camí. Siga el que siga el que troben pel mig, ho sortejaran fàcilment i sense perdre l’elegància. Si tenen fam, només han de buscar al seu amo i soltar un gemec finíssim que només l’amo pot sentir, i que comprèn de seguida. Aleshores es posen a menjar, mirant el que mengen, rossegant, separant amb el morro, olorant cada mos i obrint la boca i tancant-la voraçment. Si l’amo està a prop, el gat potser pare de menjar durant un petit instant per a quedar-se mirant amb ulls brillants l’amo i seguir menjant de seguida. Durant l’àpat, pot parar unes quantes vegades, no sols per la presència d’algú que el mira com menja, sinó també per algun soroll inesperat, una mosca, o una ombra que l’ha desconcertat. Als gats que els agrada ser tocats també els agrada gratar-se i refregar-se per les cames de la gent, i que els acaricien: roncaran agraïts.

I és que els gats són molt especials. Parlant ara en general, la mirada d’un gat en la nit és màgica. De sobte desapareix i torna a aparéixer en un altre lloc, mirant-te, els ulls brillants, verds, grocs, colors viscosos. Són animals senzills, i a la vegada complicats. En un parell de segons, pot passar de l’amor a l’odi. Si estan còmodament gitats en el seu lloc preferit i vas tu i els acaricies, t’ho agrairan fins al punt en què creguen que els estàs invadint el territori. Trauran les ungles i tindràs dues opcions: o deixar-los en pau, o espantar-los. O com diu un amic meu, aushar-los. Pots mostrar la teua força amb la veu o el cos, sense tocar-los, o dir paraules com SAPE! per a que se’n vagen corrent a un altre lloc. I, poc després d’aquest confrontament, tot torna a la normalitat; ell t’estima i tu l’estimes.

Aquesta entrada no m’ha eixit com volia, però no em desagrada com ha quedat, així que acaroneu fort el vostre gat mentre la llegiu.

Música

2010-03-16T16:22:00.000+01:00

Es tracta d'eixa sensació que experimentes únicament amb la música. Però no amb la música imposada, ni coneguda, la música que tu mateix, amb ajuda, compons. Instruments de batalla, percussió, veus tallades i tararejants, i un grapat de bon sentit de l'humor. Es crea un vincle màgic, unes línies que ixen dels nostres cervells i es dipositen en el cervell de l'altre, obtenint així una connexió que ens ajuda a tots a seguir el ritme, les pauses, l'estil, aprenent cada ronda d'acords una cosa nova que fer, un nou detall que aportar.

Mecaguenlapoliastra

2010-03-12T04:05:00.000+01:00

Ara mateix ens trobem en un altre món. Som persones definides per uns centenars de fotos, uns escrits, una edat potser fictñicia, i no ens trobem a nosaltres mateixos. Autoritats, perquè no pareu de molestar? deixeu.nos viure la nostra vida, no farem res malbé. Si a tots els tracteu tan malament, l'única sensació que provocareu serà oix. M'encanteu, sou unes persones magnñifiques, si senyor, sempre amb el vostre uniforme, la vostra placa i la vostra autoritat. I jo ho sent de veres, que sou uns desgraciats sense cervell, agafats nomñes per endoll i cagalloneries

Sabries tu dir?

2010-03-11T00:08:00.001+01:00

No sé com farem per a desfer-nos de tota aquesta patranya que inunda les nostres vides. Ens asseiem als bars, ens prenem cerveses, i conversem sobre coses que no podem canviar. Esports, pel·lícules, llibres, política, persones... Infinites. No les podem canviar! Tant de bo poguérem canviar-les!

Per què ens lleven minuts de la nostra vida estos afers? Un mateix, en la seua individualitat, pensa, s'abstrau i trau conclusions que poden ser encertades o no. Però de veritat calen aquestes conclusions? Per a què serveixen? Per què volem entendre tant tot, i opinar? Per quedar com a persones informades, cultes, llestes, davant de la gent? Potser alguns.

Però, de veritat, caldria que invertírem més temps en assumptes, o bé més tribals, o bé més profunds. Qüestionar-se les coses és un acte entretingut, que no fàcil, però respondre-les és massa fàcil, aparentment, i no és tan entretingut. I menys si no tens raó.

Ara, el que ens queda és cagar-nos en tot. Sí, heu sentit bé, tot l'escrit d'abans es resumeix perfectament en una frase: me cague en tot.

Prova si vols

2010-03-08T00:23:00.000+01:00

Un dia de pluja normal i corrent. El carrer infestat de cotxes, els vidres dels acaparadors banyats, els tendals farcits d’aigua que les dependentes buiden amb pals de granera. Eixe dia isc de casa, mire al voltant i respire l’aire de pluja. Fa bona olor, m’agraden els dies de pluja. A més a més hui és un dia de pluja molt especial, d’eixos en què l’aigua es deixa caure lentament a través de l’aire i es posa suaument en el teu jersei sense deixar ni rastre.

El cel és gris, ple de núvols, i s’ennegreix a mesura que passa la nit. Els dies de pluja són nits eternes, sempre he pensat. La humitat i el fred que es calen per baix de la roba no tenen preu. Sempre m’ha agradat intentar que ni un raig de frescor penetre el meu anorac.

Però, autoritats, jo tinc una pregunta, ara que he deixat clar que els dies de pluja m’encanten.

I la pregunta ve des d’un fet quotidià i vital com és el de l'excreció. Resulta que l’home ha inventat(no sé qui ho ha inventat ni m’importa) un aparell que fa que tot siga més net en les nostres còmodes vides. Consta d’una tassa i una cisterna. No sé molt bé com funcionen les coses per allà dins, però sí que sé que quan estires de la cadena, ix aigua i s’emporta el teu pixum. Això és perfecte.

La meua pregunta s’apropa, però abans us he de fer una comparació: l’home ha creat indrets on hom pot empomar les rereguardes, i, còmodament (per elecció seua?), realitzar l’acte tan gustós que solem denominar cagar. Llavors, penseu, el que molesta és l’olor de la merda, la textura, el color, el prejudici? Estic d’acord, totes aquestes coses molesten a l’ésser humà, entre altres, i no sols als humans. L’aigua s’ho empassa tot, i ja no ho tornem a veure. La meua pregunta és:

Per quina raó no es pot pixar ni cagar en la via pública a altes hores de la nit si està plovent, i, donades les regles socials sobre les excrecions que ens poden perjudicar, no seria més fàcil regular aquest acte, convertint-lo en normal, usual, o legal?

Ja que aquesta pregunta no rebrà resposta, us explicaré que la pluja, dins d’un cert grau de força, pot endur-se la merda més dura que cagues eixe mateix dia, i no parlem ja del pixum. Tornaríem a ser éssers vius del planeta Terra, posat que de moment sembla que som éssers mig-vius del planeta Errat.

Es paga i és teu.

2010-03-05T12:34:00.000+01:00

T'importa molt el que jo compre? O és que només ho fas de la ràbia que t'ha donat que em pose davant de tu en la cua de la caixa del supermercat, vella loca?

Fatu

2010-03-01T00:02:00.002+01:00

Passatge hipnòtic de les vies

Paisatge de vianants egòlatres

Puntes de sabata ennegrint el blanc

Maletes, decors

Espies de la nit ocults,

un pas de zebra desgastat

Llibertat de nou

2010-02-24T21:21:00.001+01:00

Parem-nos a pensar en totes les convencions que l'home ha creat i preguntem-nos: de veritat som tan incapaços de viure la nostra vida que hem d'estar atents a allò que els altres pensen, opinen, creuen, critiquen i jutjen d'allò que fas?

Esmussa'ls! pixa't i caga't damunt!

No t'excedisques

2010-02-16T21:17:00.000+01:00

Ocorre. Quan menys t'ho esperes. Ja vaig parlar una vegada d'una cosa semblant.

Et trobes en la cova més profunda que l'home ha pogut crear, amb la teua pala, el teu pic afilat i les mans suoroses. Busques la substància, inconscientment, intuitivament. Les mans se't mouen per inèrcia, com atretes pels diamants viscosos que hi trobaràs. La pala i el pic no paren de treballar, fent forats minúsculs, lentament, amb cura de no derruïr la terra que sosté el túnel. La foscor és present pertot arreu, i és per això, pel fet de no veure res, que escarbotes cegament, però sabent el que fas. Fa molts anys que coneixes el túnel; hi has estat tantes vegades que saps en quin racó la terra és més dura, i en quin hi ha més risc de despreniment. Segueixes cavant, durant minuts, potser hores... Tal vegada no hi haja sort, així que pares, descanses i després tornes.

Però arriba un moment en què tu no dominaràs les teues mans, ni el pic ni la pala. Elles et dominaran a tu durant uns instants, i seguiràs, sabent que estàs fent mal alguna cosa, que estàs a punt de cagar-la...Però el plaer és immens, i fa molt de temps que no t'ocorre res roïn per allí dins, així que segueixes, pegant palades i llevant terra d'on no s'ha ni de tocar. I és, en aquestos moments d'èxtasi, de frenesí, que ocorre allò de que parlava.

Et traus el dit del nas, i està impregnat de sang.

Açò molarà...

2010-02-08T02:06:00.002+01:00

Solos. Separados por una isla. Enanos ante la inmenta vegetación. Sin fuego que les ilumine en la noche. Una lucha por la supervivencia, contra la Naturaleza y contra sí mismos. ¿Te lo vas a perder? Ya en los mejores blogs.

http://tupaalliyopaaca.blogspot.com

Llibertat emfasitzada

2010-02-04T12:23:00.002+01:00

Feia uns quants dies que s'havia escapat de casa, en Corlis. Només tenia setze anys, però tan gran era la seua angoixa que, d'un cop de porta, havia abandonat, tres dies ha, sa casa. Anava equipat amb una motxilla, la que solia gastar per a anar a escola. A excepció de la llibreta i els bolígrafs, el contingut era diferent: roba, diners, una flauta, un sac de dormir i una manteta.

I allà es trobava, sol, sense ningú, sol. S'havia instal·lat a un carreronet fosc i pudent, i no havia tardat massa en fer-se amic dels gats que hi habitaven. El perseguien allà on anara: ja fóra quan es posava a tocar la flauta dos carrers més enllà —diners que dringaven no pel bell so, sinó per la bufoneria dels animalons—, o quan, després de recollir l'argent, es passejava envoltat de mirades suspicaces pel supermercat d'aquell remot poble, infestat de vells rancuniosos. Però vivia bé. La policia l'havia deixat, aparentment, en pau. Potser eixia a les notícies,tal vegada l'havien oblidat. A més, havia jurat individualment que no tornaria a cometre delictes. Corlis era un bon xic. No necessitava a ningú al damunt. No necessitava l'escola, l'institut, ni la presó. Ell era lliure.

Corlis, a poc a poc, es va fer amic complet dels gats. Comprava menjar expressament per a ells; els acariciava, els feia coscanelles, els duia a passejar. Eren gats torts, coixos, cegs, grossos, flacs... N'eren molts, i Corlis, seguint un procés lent i amorós, acabà per no saber tocar la flauta. S'oblidà de la seua motxilla, del sac de dormir; ara la tela jeia repantigada al terra humit, mesclada amb les robes que Corlis ja no vestia. Corlis abandonà l'enteniment, la raó, l'ànima, les Idees(com es vulga dir), i es transformà en un ésser irracional, guiat per impulsos cerebrals. Ara corria pel carrer a quatre potes, el penis donant saltirons, esquivant a la policia per amagar-se ràpidament al seu carreronet, on caçava rates i saltamartins. Ningú no gosava travessar eixe carrer. Cada vegada hi havia més gats, governats per un gegant imberbe que només obeïa les seues pròpies lleis. Ara empaitava els vells, esgarrapava els vestits luxosos de les jovenetes, i les observava fugir alterades. Ja no comprava ni demanava diners...No feia cas de la societat ni dels costums, els deures, els drets ni les lleis. Era lliure. Lliure al complet.

La nostra lluita

2010-01-30T12:44:00.002+01:00

Un home entra a una botiga d'electrodomèstics.

-Hola, bon dia.

-Bon dia, senyor; que desitja?

-Moltes coses. Però estic ací per una rentadora nova.

-Molt bé, i com la desitja?

-Home, posats a desitjar, que funcione sense electricitat.

La dependenta li posa a les mans una pastilla de sabó Lagarto.

-Ací té. Desitja alguna cosa més?

-Sí, només una cosa més: desitge que no hi haja desitjos.

L'home s'evapora, al mateix temps que la dependenta i els romancers que es passejaven per la tenda. Queden les rentadores allà palplantades,mirant-se els blancs i vibrant alegrades. S'ha deslligat el malefici de la maquinària humana. Visca.

Pos serà que no

2010-01-26T21:11:00.000+01:00

El Gran Incendi ha destrossat el país. Pocs són els supervivents, que, com Llorenç Gisbert, no han sucumbit a les flames devastadores d'aquest incendi. Llorenç, en un apurat intent de salvar la vida, es troba a tres xiquets silenciosos que l'acompanyaran en el trist viatge de la fam i l'amargura.

"Una història fascinant, plena de valors i d'una estranyesa subtil que em va deixar bocabadat" Charles Gouffin.

"És increïble com aquesta història aconsegueix captar la mirada convexa del lector. Sembla com si estigués tot a l'inrevés!" Pedro Tribuno Ribagurcia.

"Una de les històries de la dècada, sens dubte" The Pleret Post.

Traducció

2010-01-23T01:20:00.005+01:00

La traducció és guai. La traducció és bonica, sempre i quan no et montes una pel·lícula dels anys de la tos.

I jo, que les coses que traduisc no solen ser de l'esperanto ni del kikongo, traduisc les que estan en llatí. Són frasetes, de no més de deu paraules, que has d'anar desxifrant, buscant al diccionari, apuntant significats, casos, gèneres, nombres, funcions... Total, que és com fer un sudoku(i mira que jo no sé fer-ne). Que de sobte et ve l'àngel i et diu que es tradueix així. I t'encabotes en eixa traducció; pressuposes moltes de les paraules sense haver-te'n informat, apliques funcions impossibles a casos insòlits, i de sobte, la veus com la traducció perfecta! I dius: que en sóc, de llest!

Molt bé, escrius la traducció, la mires, la remires i, ja per a rematar la faena, li dius al del costat: Tu, esta frase la tenies bé, no? Deixa'm veure-la. Catacrac! Un complement directe que balla, mentre el subjecte fa palmes; un genitiu que actua d'indirecte, i dues multiplicacions allà en esborrany! Però què coll***...

Entens?

2010-01-12T23:29:00.003+01:00

Que potser t'has tornat un maniquí d'aquestos que ixen per la televisió; que llueixen les millors gales dels mestres més monomaníacs, tot això en un jaç de tendència d'últim recurs que, si més no, ofen els crítics i els vells. Tendència, o moda, li diuen; forma, manera, guisa, aire, que més? Aire és el que té el vostre aparent compacte paner, el qual d'ací menys del que vosaltres penseu, si és que arribeu a rumiar algun cop en la vostra vida, potser imbuïdes per un atac d'histèria d'actualitat, d'ací menys del que podeu arribar a pensar, tal vegada uns anys, uns mesos, qui sap... El vostre cul serà tan flonjo com el de la resta dels mortals:unes darreres orgulloses, tocables, palpables, dignes d'engrap i de pessic encara que caigudes, posat que, simplement, no podeu estar contentes de la manera amb què heu provat d'aconseguir la immortalitat. Ara bé, no heu sigut capaços de superar-la; ni tan sols d'igualar, en termes generals, la bellesa HUMANA.

Comencem bé

2010-01-01T23:23:00.006+01:00

La primera pixarrà.El primer cigarret.La primera paraula.El primer cubata.La primera sensació. El primer bes. El primer missatge. La primera felicitació. La primera borratxera. El fred. La primera, sí, amb José Mota. Els primers minuts. La primera hora. El primer ball. El segon cigarret. Un cubateta més, va. La primera ensopegada. Les primeres mirades. Els ulls. La primera diversió...La primera conversa, sense fi...

I, per supost, el segon bes. I el més important.

Qüestions de vagància

2009-12-14T15:20:00.002+01:00

Quina casualitat que sempre, sempre, sempre que faltes a classe o a alguna reunió d'alguna cosa, els que sí que han assistit, quan els preguntes què van fer, et responen:

-Res important, vam mirar un parell de [X], el professor va explicar una [X] que ja havia explicat, i vam tornar a veure allò de [X], i ens va manar unes [X] per a casa. Fàcil, casi millor no haver vingut, no et vas perdre res...

Molt bé, supose que no haurà sigut tot tan fàcil. Però em fie de la vostra paraula... I no és una crítica en concret, és un fet.

Acudit de iaia

2009-12-10T21:02:00.003+01:00

Vaig a contar-vos un acudit que em va contar la meua iaia no fa molt, i que he intentat buscar per internet i no l'he trobat. Així que, per contribuïr un poc, l'escriuré:

Allà pel segle XIX, hi havia un xic que se'n va anar a Salamanca a estudiar. La universitat d'estudis generals de Salamanca era famosa per les àmplies ofertes d'ensenyament de la història antiga, així com el Grec i el Llatí clàssics. Així doncs, els pares enviaren aquest xic cap allà, a que estudiara Llatí i es fera un noi de profit.

Aquest, una vegada allà, no feia ni brot.No aprenia una paraula en llatí, ni en cap llengua. Les festes li agradaven més. Però vet ací que va tornar un dia al seu poble, després de dos anys d'estar "estudiant" a Salamanca, i els pares li van comunicar que el rector del poble s'havia posat malalt el dia anterior. Així que, atès que era diumenge i no tenien a cap persona que diguera missa, el van enxampar a ell; cosa lògica, estava estudiant llatí a Salamanca, havia de saber per força...

Així que ell, aquella mateixa vesprada, un poc abans de que començara la missa, va donar un passeig pel poble, per tal d'inspirar-se un poc; car no sabia gens de llatí, alguna cosa havia de fer. Mentre caminava va veure una sangrantana que s'amagava dins d'un forat, i encara que l'estudiant era posseïdor d'ignorància, no li passava el mateix amb la picardia, així que va pensar:

-"Sargantanis in foratis"; amb açò es quedaran bocabadats-.

I passejant passejant, observà com una serp lliscava per baix d'un esbarzer, i fent arreplega de la seua intuició, pensà:

-"Serpis in asbarzeram"; amb açò es quedaran muts.

Finalment, abans d'entrar a l'església, on tots esperaven amb impaciència, va veure unes petites merles que es movien dins un niu, així que, pensant, arribà a la conclusió:

-"Coc en piu"; veuràs com es queden tots

L'estudiant va entrar a l'església, tots el miraven esperant la missa de la vesprada. Va pujar a l'altar, s'unflà el pit, s'aclarà la gola, i mirant al públic impacient, va dir amb veu ampla i solemne:

-SARGANTANIS IN FORATIS!- La gent exclamà un oh! prolongat i es miraren amb gestos d'aprobació.- SERPIS IN ASBARZERAM!-Un altre rebombori de satisfacció i d'orgull pel xic que estudiava a Salamanca.-COC EN PIU!- La seua veu retronava pertot arreu i la gent estava cada vegada més commoguda. Aleshores, després d'un silenci expectant, on tots esperaven sentir l'apogeu de la improvisada actuació, l'estudiant va dir amb desdeny:

-I EL QUE VULGA SABER MÉS, QUE SE'N VAJA A ESTUDIAR A SALAMANCA!

Què coi feu?

2009-12-08T20:30:00.002+01:00

Hui m'ha passat una cosa estranya, curiosa.

Anava caminant pel carrer, el meu avi m'havia enviat a fer un recado a la farmàcia, li havia d'aconseguir unes medecines. No sabia on era exactament la farmàcia, així que he pegat un parell de voltes abans de trobar-la. I en una d'aquestes voltes, m'he trobat a dues xiquetes, tindrien 13 o 14 anys, que caminaven juntes. Les he mirat, sense donar-los major importància, i he seguit el meu camí; per fi he trobat la farmàcia, he comprat el medicament, i m'encaminava cap a casa quan me les he tornat a trobar: estaven les dos a l'altra banda del semàfor on jo esperava que es posara verd, i quan m'han vist s'han mirat, una li ha dit alguna cosa a l'altra i s'han posat a caminar de pressa al principi i després a córrer. El semàfor s'ha posat en verd i l'he creuat un poc confús, però m'he dirigit cap a elles en lloc d'anar cap a casa; immediatament han pegat a fugir i les he perdudes de vista.

Però tanta mala pinta tinc? És que per casualitat semble un violador? Sí, val, no havia dormit molt i tenia mala cara, i era de matí, però elles m'han vist de lluny... Era la meua roba? Només portava un anorac vermell, entre altres, cosa que jo mai associaria a una mala persona. Però, filles meues, com volíeu que us fera mal si allò estava infestat de gent que em podia haver detés? Bé, supose que és el món on vivim, basat en una lleugera suspicàcia que, en ments menys experimentades, es pot traduïr en immensa.

Maleït tontòmetre

2009-11-29T21:20:00.002+01:00

Isc de casa, i sé que he de caminar un bon tros. Em col·loque el tontòmetre, un a cada orella, i camine. Si pel camí em trobe amb algú, l'apague per poder xerrar amb ell i després me'l torne a posar.

Però hi ha gent que no: se'l deixen posat a totes hores, a tot volum i a tots llocs. Que vols preguntar l'hora a algú...No pots, duen el tontòmetre posat. Que vols demanar foc: no pots, no et senten. I és que és un invent molt útil, el tontòmetre, però em sembla que se li dóna un ús inadequat.

Festes 09

2009-11-09T20:25:00.003+01:00

No s'han acabat encara. Però per a mi sí. Per desgràcia, ja no estudie a Benidorm, o per sort; però en qualsevol cas no gaudiré dels dies de festa que queden allà. Ara estic a València, assegut al sofà, mentre que els membres de la penya 24 i jo, la meua penya, estan al local, fent de les seues: uns fumant al pis de baix, altres fumant a fora, i altres fumant i bevent dins.

Però jo no estic allà, encara que voldria. Aquestes festes m'ho he passat d'allò més bé. Han sigut unes festes curtes, encara que equilibrades. He fet de tot: ofrena amb el roser, processó amb la banda, concert de Can Pingás, concert d'Owix, passacarrers tocant el bombo, ballar en la barra... En definitva, unes festes completes.

[...]

L'ambient es respira al carrer, l'olor de festes de Benidorm. Estas a casa, dutxant-te i arreglant-te, posant-te uns pantalons texans que no t'agraden massa, ja que saps que has de dur-los uns quants dies seguits i acabaran agafant una pudor a ranci i a vòmit impressionant. La samarreta està dobladeta dins d'un calaix; però clar, tu no l'has trobada, ta mare t'ha ajudat (l'ha trobat ella). Te la poses i notes que et ve xicoteta, que sembles una embarassada. Però és la teua penya, collons, té igual el que paregues. Els vaqueros estan finets i rígids, res a vore amb com estaran al final de la nit. Ixes de casa, amb un entrepà fet per tu dins una bossa de mercadona, i t'encamines al Local. Passet a passet arribes, i ja t'emportes la primera sorpresa: Dos persones que no coneixes. Bé, és una sorpresa, però de moment no és bona ni roïna: simplement és. Bé, mires un poc al voltant i et trobes als teus companys de la penya. Uns són els de sempre, altres no estan encara, altres són nous i els veus per primera vegada. Bé, un d'estos últims et planta una cervesa a la mà. Li ho agraeixes.

[...]

L'ambient està més carregat, les sudaderes més xopes, i la temperatura més alta. Aquells que havies vist que no coneixes ara són un destorb, la sorpresa ja no és simplement, ara és roïna. Espentes tot el que pots als que no porten la mateixa samarreta que tu. Una xica s'ha pujat a la barra i tots l'aplaudeixen. Dins de la barra hi ha més gent que a fora, tots passant o intentant treure un gel, o un got, o una botella. -"Dónde está el peché?- En la otra nevera"- Resulta que hi ha dos neveres, una a a cada punta, i l'única cosa que es fa és enviar al que pregunta a la nevera contrària. L'alcohol vola, els gots cauen, el terra està empastifat. Però esvara i pots ballar millor. un xic pelat espera en la porta del vàter. En la porta posa "averiado", però hi ha algú a dins: ningú s'empolla d'açò. Baixes al sòtan i veus a quatre individus damunt d'uns sofàs vells, el terra embassalat, i ple de burilles apagades per l'aigua. Tornes a pujar amb un poc de tristor , però la música te la lleva i et fa ballar amb més ganes.

[...]

"Mare meua, no sé que faig"- Hi ha un xic que duu massa hores assegut a un sofà, i t'ha agafat rabia. "esta és la meua penya, i no vull que un cul-gros ocupe el meu sofà"- Li dius quatre coses i et quedes a gust. El teu cap riu per dins ( je, je, je). El terra ja no està esvarós, ara t'apegues. La barra està banyada i no t'hi pots recolzar. Fa olor a vòmit. El vàter està ple de trossets, no em pregunteu per què m'he assomat a mirar. Els balls són més lents, les rises més ronques, la gent s'adorm de peu... Hora d'anar-se'n? Mires el rellotge i marquen les set. Bona hora per anar-se'n. Agafes les coses i te'n vas, sense pràcticament despedir-te, ja que ningú et pot sentir. Fa molt de fred pels carrers de Benidorm...

[...]

Toques el coixí amb el cap i et quedes adormit. Hui serà un altre dia.

Allò que s'atrau entre sí

2009-10-22T16:35:00.004+02:00

Les gomes d'esborrar. Són útils. Són infinites, no? Les gastem per a esborrar coses escrites o dibuixades a llapis. També estan les que esborren bolígraf. No, però això no... Bé, són infinites. Per què? No, no sé si ho són. Mai ho he comprovat. Les gastem, sí, per a esborrar coses. Açò em duu a pensar algunes coses interessants: són infinites? No, es gasten; també es trenquen. S'esmicolen de vegades. D'altra banda, són molt útils, molt profitoses, molt gastades per tot el món, molt usades. Una goma nova, quin plaer de vore i quina desgràcia començar a gastar-la. El que s'ha de fer és no gastar-les: és a dir, no equivocar-se molt, o gens. O borrar amb el dit amb saliva... No, això trenca el paper. Després de tot, les gomes es perden, es deixen, es comparteixen, es furten, es troben, apareixen, desapareixen, tenen una vida molt agitada, molt atrafegada. Sempre d'estoig en estoig, per terra... Han xafat tot tipus de paviments: aceres, places de bous convertides a conservatori, escoles, instituts, universitats, hospitals, comissaries...Tot el que em puga imaginar. Però són realment útils? Ah si, si, ja ho havia dit, són per a esborrar coses a llapis. O portamines, també. Bé, eixe és un tema a part. Deixem-nos de tonteries.

Les gomes d'esborrar són d'allò més útil, però és l'objecte que més es desaprofita. Molt bé, una goma nova la gastes, la claves a l'estoig, però en una d'aquestes, o bé et pot desapareixer, o bé pot passar-se a convertir en una Goma no Desitjada. M'explique: és tracta d'una goma redona i xicoteta, que està a l'estoig o al fons de la motxilla, que pràcticament no la gastem. Pot ser per la simple raó que estiga molt bruta i embrute més que netege, o que la gràndaria siga tan ínfima que no puga estar a la vegada entre els nostres dits i borrar a la vegada. Encara que després, aquestes són les gomes més volgudes. Em contradic, les més volgudes són les noves. Però estes no tenen la rodonor de les altres. Però les noves es trenquen de seguida. Encara que, vist així, si es trenquen tens dos gomes. Açò és el que les converteix en infinites: el fet de no poder traure res en clar d'elles, i per supost, el fet que desapareguen. Desapareixen, sí... simplement desapareixen. O es queden al fons de l'estoig, o es mesclen amb la peluseta del terra, juntament amb les ungles, els pels i la pols; les coses infinites s'atrauen, sí, eixa és la conclusió. O no, eixa és la Meua conclusió, però tampoc.

Relat fictici

2009-10-18T23:43:00.004+02:00

Anaven caminant totes les lletres d'un ésser per un paratge antinatural. No éren les lletres de les paraules referides al tipus d'ésser, ni a la seua composició física, o química. Es tractava de les lletres de l'ésser en concret, ell. Les lletres anaven juntes, lligades entre elles, i eren acompanyades per un altre grup de lletres d'un altre ésser, totalment diferent. Els dos grups anaven junts, formant un rebombori de lletres del qual costava diferenciar-ne el significat.

Caminaven felices, les lletres, totes formant tres grups de paraules; algunes amb accents, altres que anaven fortament lligades entre elles, algunes repetides... i seguien caminant. Caminaven en files, pels diferents renglons i línies blaves sobre fons blanc. Però vet aquí que aquestes lletres, es van aficionar a eixir-se'n dels renglons; no sabien per què ho feien, no sabien per què, però els agradava. Era una sensació d'estalvi i de benefici. S'aficionaren a saltar les línies, a lliscar pel fons blanc sense necessitat de tocar allò blau...

Però tota diversió té un preu, i aquestes lletres de poc trellat no sabien ben bé el que els passaria.

Va arribar un moment que les lletretes estaven fins i tot cansades i avorrides de sortir-se'n dels renglons. Així que van decidir eixir de l'establiment, del full de paper, on estaven atrapades. Amb l'ajut d'unes les altres eixien, i amb l'ajut de les que estaven ja fora, eixien les de dins.

Però passà una cosa molt curiosa. Allà fora, caminant per l'escriptori, hi havia una lletra majúscula que va dir a les lletres petites que es detingueren. Les va fer entrar a un petit bloc de notes, on les va interrogar. Les lletres minúscules, tot i que estaven juntes, estaven nervioses i tremolaven de por. Després d'una estona d'interrogatori, es van afegir tres o quatre lletres majúscules més, i van dir que s'havia d'esperar que vinguera la lletra majúscula negreta. Quan aquesta va arribar, va distingir en un dels grupets de lletres una paraula que li va recordar a alguna cosa. Aleshores es dirigí a les lletretes, i els soltà un sermó molt llarg referint-se al tema d'eixir-se dels renglons i les línies; algunes de les lletres ploraven de la ràbia i del penediment. Com que havia llegit en aquelles lletretes un llinatge particular i conegut, les va deixar anar sense haver de passar per la goma de borrar. "Quina sort hem tingut" -exclamaven les lletretes.

Poc després les petites lletres viatjaven per dins dels renglons, penedides d'haver fet allò incorrecte, enrabiades de que les hagueren pillat, però a la vegada alleujades de que no les hagueren castigat.

I amb açò, us deixe el retrat de les petites lletres trapelles, que van aprendre a obeïr el sistema i que, el llinatge ho és tot.

Mai ho havies fet?

2009-10-14T00:56:00.001+02:00

Òstia tio! vaig a provar una cosa que mai he fet. És que estic molt avorrit. A vore... Sí: Obric el google, i busque el meu nom. Ains... quin gustet.

9 d'octubre

2009-10-09T19:33:00.002+02:00

Hui, 9 d'octubre, dia nacional del País Valencià, m'he alçat i estava el Canal 9 posat a la tele. Allà estaven ells. Ells, allà plantats, amb la cara ben alta i el cos ben ferm, acompanyats de tot un sèquit de xuplaculs carnavaleros. I tot açò ben adobat amb els himnes d'Espanya i de la Comunitat, en un a,bient solemne i seriós. -On s'ha clavat el bufar de dolçaina i el repicar de tabalets? On s'han clavat les aglutinacions, els discursos i els enamorats amb la mocadorà?- Li deia jo a Pep mentre observàvem l'espectacle del canal televisiu. -On estan les masses populars desfilant i celebrant, despertant-se amb un somriure? Res. Ni tan sols han mencionat una paraula del cas Gürtel... Era d'esperar. I pa colmo, per la vesprada, de 4 a 7 no han fet res més que posar una pel·lícula de Harry Potter, ben farcida d'intermitjos per a allargar-la al màxim. I ara a esperar a veure què diuen a les notícies.

2009-10-07T12:41:00.002+02:00

No us ha passat mai? A mi si.

Entre a l'ascensor, i aprete al botó. I l'ascensor no funciona. Torne a apretar

i tampoc. Aprete quinze vegades més, i res. Poc després m'adone de que estic apretant al botó del pis al qual estic.

Tant de bò estiguera bé

2009-10-04T21:23:00.003+02:00

Dóna la casulaitat de que ara no estic constipat. Però quan ho estic, no puc evitar pensar una cosa.

Estic gitat al llit, amb el nas tapat i no puc respirar, i en conseqüència, dormir. I aleshores pense: Tant de bò estiguera bé.
Estic a classe, tossint sense parar, interrompent al prfessor i als meus companys, i pense: Tant de bò estiguera bé.

Estic cagant, amb diarrea, fotut, duc mogolló de rato tancat al vàter, i pense: Tant de bò estiguera bé.

És aleshores (aquestos són exemples comuns i dels que més passen), quan desitges amb tota la teua força tornar a estar com estaves, ja siga sense constipat, sense diarrea, sense un herpes, una ferida a la cama o un mal al canell, tornar a estar com estaves abans. Abans, quan estaves BÉ, no ho apreciaves, ja que podies respirar, cagar, caminar, manipular objectes de manera normal. Però és quan et passen coses quan aprecies allò bò que tenies...

ara

2009-09-28T15:30:00.001+02:00

Bueno, últimament he estat un poc despenjat. Però no us preocupeu (sí, ja sé que no estàveu molt preocupats), a partir d'ara faré més entrades. JEJE

Un dia sense notícies

2009-09-10T18:11:00.004+02:00

-Sí, home! No seria possible! Un dia sense notícies? Que va! Un dia sencer sense escoltar notícies d'assassinats, desaparicions o delictes fiscals? No ho crec... Encara que el que més estrany em resultaria seria no haver d'escoltar les patranyes de la política; un diu blanc, l'altre diu negre, l'altre creu que descobreix la sopa d'all... Ni tan sols notícies llegides, ni una casa ocupa revolicada, cap manifestació, cap mossegada d'un gos al veí...Res. T'ho imagines? Tampoc a la ràdio, cap esdeveniment esportiu, ni tan se vols una lesió del jugador més desconegut. No és possible, fins i tot a la televisió: Què passaria? Què farien en el lloc de les notícies, telediaris, minuts a minuts i tòmboles noticiàries? Quin benefici trauríem, doncs, d'aquesta notícia?

-L'únic profit, em sembla, senyor, seria la doble ració de Simpsons, Futurama, American Dad, Padre de Família, La ruleta de la Suerte, o Arguiñano que ens posarien.

-A això li dius tu benefici?

-Si, senyor, jo només sóc un xiquet...

Gat vs Gos

2009-09-07T20:28:00.004+02:00

Si, els gossos es mengen als gats, i els gats es mengen els ratolins. Però hui deixarem a banda aquestos últims per a lloar la destresa dels gats en comparació a la dels gossos.

Si posàrem en la trajectòria d'un gat tota classe d'objectes, el gat passaria el camí sense tombar ningun dels objectes, sense ni tan sols tocar-los.

Si férem el mateix amb un gos, acabaria tot per terra.

Però que anem a fer-li, tots els animals ens ofereixen el mateix percentatge de confiança, desconfiança, por, i curiositat.

Absteniu-vos de tonteries

És ell, no?

2009-09-03T14:47:00.002+02:00

Aquesta pregunta se sol fer mentre es mira una pel·lícula. La solen fer els pares, en la següent situació: al principi ha eixit un xiquet protagonista, i al cap d'una estona ha eixit un adolescent en una altra escena. És aleshores quan ton pare et pregunta: És ell? També es pot donar el cas de que el protagonista isca d'esquenes a la càmera i no el pugues diferenciar molt bé. ELL és el protagonista, sempre.

Entradeta (part segona)

2009-08-21T19:42:00.002+02:00

En vista de la bona rebuda de l'anterior entrada, i de que no se m'acudeixen més coses sobre què escriure, he decidit fer la segona part. A l'anterior us comentava la meua afició a furgar-me les narius, però em deixava moltes coses importants, com per exemple, què fer amb el moc una vegada l'has tret, o els tipus de mocs que es poden trobar en una cavitat nassal.

Començarem per traure un moc del nas. Tots els factors influeixen en la forma, duresa, textura i maleabilitat d'un moc. Podem estar tres persones diferents de ressaca, i a cadascú li eixirà un tipus diferent. Durant el dia, uns tipus de mocs. Durant la nit, uns altres. En la piscina, uns. En la platja, totalment diferents. Mentre escric aquesta entrada, amb un moc en un dit, mantenint-lo enlairat per no prèmer ninguna tecla amb aquest. Mentre escrivia l'anterior, el mateix cas, però amb un moc totalment distint. En la dutxa, uns. En el sofà uns altres. No sé ben bé dir quin moc s'adequa millor a cada situació, ja que si diguera alguna cosa, us estaria enganyant. Però si que us puc dir els tipus per a que us feu una idea, vosaltres, els acabats d'iniciar en aquest art.

Per exemple, estan els típics mocs durs, denominats comúnment moc-lapa, el qual s'apega a les parets del nas furtivament. Tenen un nivell de dificultat d'extracció de 7

D'altra banda, es troben els mocs tirant a lìquids que es tenen quan estàs constipat, o simplement eixen per que sí. El nivell de dificultat real és de 4, però pot augmentar fins a 4, per la simple raó de que solen trobar-se en grans cantitats.

Un altre cas és el moc introbable. El notes, el notes, el notes, furgues, furgues, furgues, el notes, rebufes amb el nas, notes com es mou una mica, però res. Finalment, el traus quan menys t'ho esperes. El nivell de dificultat és de 8, i aquestos són els majors causants de la més temuda de les hemorràgies per als furgadors: la nasal.

També, i casi per a finalitzar, estan els mocs de la piscina. Crec que la piscina és l'únic lloc en què no em furgue el nas. Per la justa i simple raó que la piscina em tau els mocs per mi. Ixes de l'aigua i la candela penjant. Però no patiu, l'únca cosa que heu de fer és escabussar-vos i tirar molt d'aire pel nas a la vegada que us passeu la mà pels dos forats.

I finalment, el moc maleable. és el que té la propietat de fer-se làmines. Bé, en realitat, ell mateix és una làmina, que eixampla el seu espai per tal de aprofitar al màxim la paret del nas. Aquestos tenen una dificultat d'extracció de 1. Són, potser, els més divertits, però a la vegada els que més costen de trobar.

De segur que m'he oblidat d'algun, i més tard se m'ocorrerài ja no odré escriure'l. Però són exemplets. I ara arribem al moment de traure's el moc. Si és dur, no hi ha problema. Es fa una bola amb els dits, i es col·loca en el polze, per a després llençar-lo amb l'índex a un lloc on mai el trobarem. També es pot apegar a diversos llocs: Baix d'una cadira o una taula, darrere de portes, darrere del sofà, en el calcetí(només en cas d'emergència), o baix del seient del cotxe. Si és blanet tirant a dur, ja es dificulta més l'operació: És més apegalós i a l'hora de enviar-lo a fer punyetes se t'apega en el dit índex, i has de tornar a fer l'acció, però ara a l'inrevés: és el polze ara el que catsapulta el moc. Però s'apega al polze. Aleshores has d'apegar-lo a algun lloc, si no et podràs passar hores fins que s'asseque i isca disparat. D'altra banda, amb els blanets, el que s'ha de fer és restregar-lo entre l'índex i el polze una lleugera estona, fins que aquest, per art de màgia, desaparega.

Una altra afició comú (sobretot entre els més menuts) és la de menjar-se el moc extret. Jo, personalment, reconec que ho solia fer, i tampoc fa molt que vaig parar. És, simplement, asquerós, a pesar de que jo ho fera i molts de vosaltres potser.

I ací conclou la reflexió de hui, un poc d'enterat, però que anem a fer-li, són molts anys...

Entradeta

2009-08-15T12:01:00.009+02:00

Tinc el cervell xuclat. Sec. No sé si és per la calor, les substàncies, que menge malament o que jugue massa a l'ordinador, però no tinc inspiració. Duc uns dies pegant-li voltes al blog i mirant-lo des de diferents punts de vista, i no sé de que collons escriure. Però potser hui siga un bon dia per a escriure d'un tema que mai havia escrit per vergonya o no se que.

Dic lo de noseque per que en realitat tampoc em fa tanta vergonya dir que em furgue el nas. Si, heu llegit bé, furgar el nas. No se si sabeu el plaer que dóna clavar-se el dit índex de la mà esquerra al forat del nas, ja siga per pur enteteniment o perqüestió de problemes respiratoris. Ho faig a classe, a casa, al vàter, mentre camine, al cotxe,.. Crec que és la única cosa que podria superar els xiulits, o almenys igualar-los. El cas és que tinc el nas gran per culpa d'esta costum tan natural. Amb la gent que conec em furgue directament, sense dissimular, i si em diuen alguna cosa pare un ratet i torne de seguida. Però en situacions de gent no tan coneguda, com pot ser una classe de desdoblament, o en una parada d'autobús, s'inicia la tècnica del Rasca-el-tabic-amb-una-mà-tapant-dissimuladament-mentre-l'altra-mà-furga-suaument-algun-dels-dos-forats. És una tècnica molt vella, la vaig aprendre de ben xicotet. Però la millor cosa, és a dir, la més graciosa, és quan algú poc conegut et veu furgar-te el nas. En eixe moment, si jo mateixa me n'adone, si que pare, ja que eixa persona que t'ha vist no pararà de mirar-te fins que ho faces una alta vegada i s'assegure de que el que ha vist és cert. Ja he de parar de furgar-me o pegar-me la volta per a que no em veja. Però una vegada ja m'he pegat la volta, em ric . Em ric de la puta situació que crea el puto vici este que no em puc llevar de damunt. I una altra putà és que cada cert temps, sobretot si vaig en el cotxe furgant, m'ix sang del nas. Rac, rac, furga que te furga, Bache! PAm! sang. I aixina és la vida d'un furgador aficionat de nas.

http://www.youtube.com/watch?v=QqNt8ZSqd1I

Esport de risc

2009-08-11T18:57:00.002+02:00

Passar de la tensió més gran al relaxament i plaer més gran. És el que s'experimenta quan entres a un cau ple de gent d'ací cap allà, uns emprovant-se roba i altres comptant diners. Tu el que fas és intentar passar desapercebut, com un conill amagat entre els arbustos. Arribes al lloc on, dissimuladament, toques les peces exposades, mirant de captar la teua propia atenció. Busques les garrofes amagades entre el menjar suculent, clavades amb tanta èmfasi que tan sols una mà gràcil pot extraure-les amb delicadesa. Palpant cadascuna de les obres, busques la que més t'agrada, i pam! D'allà no et mous fins que l'aconsegueixes. Però clar, mires al cel, i has d'anar amb compte amb la benzina, no siga cosa que et cremes els pantalons. Trobes el punt mort, i, després d'arrencar de sotarrel la carxofa, o garrofa, els calors més profunds del teu cos t'envaeixen. Tractant d'evitar-los, i ja perdut el sentit de la vista perpendicular, et menges allò que t'agrada i te'n vas de l'indret. I a fora ja estàs sa i estalvi, a no ser que hagen fet saltar l'alarma. Si...

desde anglaterra

2009-08-02T21:33:00.002+02:00

I aci estic, escrivint al blog des de Cambridge. Compartint habitacio amb un alemany raperet de 13 anys que ronca per les nits i fa aulor a peus. us deixe una conversacio que se'm va ocorrer l'altre dia anant en auntobus.

-I think she's a beautiful girl.
-I think she's ugly.
-No way! she's very beautiful!
-Just an ugly face.
-Come on, she's so pretty.

PAAAM! PUNYETASSO PA'LS DOS!

Campament

2009-07-13T10:03:00.002+02:00

Ja he tornat! He estat dues setmanes a Poveda de la Sierra, a un campament del grup Scout al qual pertany, el grup scout Horizontes de Benidorm. Anar-se'n 15 dies al camp, sense electricitat, televisió, rentadora, rentaplats i totes les màquines que hui en dia utilitzem, et fa adonar-te de lo poc que li fa falta a una persona per divertir-se. Banys a un riu d'aigües casi congelades, construccions amb troncs i corda, cançons i danses divertidíssimes, i sobretot, riure sense parar. Rodejat d'una sèrie de persones que coneixes exclusivament als scouts, dorms, t'alces, dines, sopes i jugues amb ells durant tot el dia, cosa que et fa enfortir els llaços d'amistat. A més, al tractar-se d'una cosa que duc veient tota la vida, des que, amb 8 anys, em van apuntar als boy scouts, m'agrada molt més, estic clavat totalment al context, i veig els xiquets i xiquetes que com jo fa ara deu anys, corren i juguen pel campament amb la cara plena de nyanfarnades i els cordons de les sabates descordats. I que dir de les cançons...Per a abans de dinar, per a mentres dines, per a arriar les banderes, per a un foc de campament, per a la sesta, per quan plou...Tot són cançons. Durant l'any no li done la importància que vertaderament li hauria de donar, però és arribar el campament d'estiu i el fervor scout creix en mi de tal manera que m'arrepentisc de no haver'm-ho currat tot l'any. No estic fent propaganda; és més, seria molt difícil per a un xic de la meua edat apuntar's-hi ara, doncs tot li pareixeria estrany i "friki".

Torne en 15 dies

2009-06-25T19:25:00.002+02:00

"No es pot dir que siga més agradable de veure una baralla que uns cavallets, pero no hi ha dubte de quin dels dos atrau més gent."

Efectivament. I d'ací quinze dies, més.

Reflexions

2009-06-25T10:46:00.002+02:00

L'home, després d'haver buscat i rebuscat als més infinits racons, va prendre una decisió: suicidar-se. Ho faria allà mateix, es tiraria per la finestra d'aquell desé pis, tot pel fet de no trobar allò que volia. La seua vida s'acabaria, i potser, la de tota la humanitat. Ja no veuria riure ni plorar ningú, ja no disfrutaria dels plaers que la vida ens ofereix, ni tan sols gaudiria dels cinc sentits que Déu li havia otorgat. Però ara res d'allò tenia sentit, de què servien els seus sentits si no tenia amb qui compartir-los? Per què volia veure una persona riure o plorar si ell estava segur que mai en veuria cap? La humanitat s'havia acabat. La raça humana només comptava amb un individu, el qual, estava a punt de treure's la vida. I ell ho sabia perfectament, i estava decidit. Lentament, s'apropà a la finestra, tancà els ulls, i després de respirar profundament tres vegades, es deixà caure al buit. Però vet ací que, mentre la seua ment i el seu cos suraven entre el desé pis i el paviment del carrer, sonà el telèfon.

Als seus ulls s'hi acolparen les seues últimes llàgrimes, ansioses per eixir d'aquell futur mort, i de la seua boca sortí un xiscle de la ràbia més profunda que un home poguera sentir, una ràbia que mai abans ningú havia experimentat.

Nutilla

2009-06-18T12:40:00.002+02:00

Eixa pasteta de xocolata que, fregada conscientment, converteix una llesca de pà en una aventura curta i precisa, amb un objectiu molt clar. El pà, ja siga de motlle, de barra, torrat, o de fa tres dies, rep amb gust la Nocilla, que pot estar fresqueta, i per tant més difícil de restregar, o més tirant a calenta, per la qual cosa llisca pel ganivet arribant a embrutar el lloc de treball. Però aconsegueixes untar la crema de xocolata al pà, i depenent de si els teus pares es troben a casa o no, posaràs més matèria o menys. Després taparàs el pà amb una altra llesca, o no ho faràs, depenent si es tracta d'un berenar, un desdejuni, o si estàs a règim. I aleshores arriba el moment, el moment que esperaves mentre creaves l'entrepà i se't feia la boca aigua... El primer mos encara és insegur, per por a que es desfaça tot o se't caiga a terra. Però veus que no passa res, que la nocilla és un bon ciment, un bon pegament, i continues, ara amb un mos més gran. Vas mossegant els cantons, ja que és allà on menys quantitat li has posat(hauries d'haver-ho pensat abans). Finalment, després d'uns 5 o 10 mossos, depenent de la teua amplària de boca, arribaràs allà on més desitjaves: el centre del pà. La ment humana et fa anar rossegant la costra del pà inteligentment, i et quedes amb el quadradet arrodonit del mig del pà, a punt de ser devorat. Aleshores, te'l claves a la boca, i deixes que vaja desfent-se entre les teues dents, intentant que passe per tots els racons de la boca, per deixar-te així un regust a avellanes que més tard es convertirà en un gustet amarg que ja no t'agradarà. Però t'has quedat amb ganes, i en comences un altre. Amb açò ens adonem que tot depén. I que cadascú fa les coses a la seua manera.

Cada vegada abans i més fort

2009-06-15T15:04:00.002+02:00

Em desperte, amb els cabells despentinats. Una suor calenta recorre cada petita part del meu cos. El llençol, també calent i apegalós, s'enganxa a la meua pell, banyant-se a l'entrar en contacte amb la suor, ara ja més freda. Decidisc alçar-me del llit, encara que siguen només les deu i no tinga res a fer. El pijama encara no me'l lleve; la part de dalt sí, me l'he tret durant la nit mentre tenia somnis eròtics. Em dirigisc a la cuina, notant la frescor del terra fresquet als peus... Però espera, sempre m'han dit que no obriga una nevera descalç. Posa't unes xancles. Arribe a la nevera, i al fer-ho, una corrent gelada que dura una mil·lèssima de segon em recorre el cos. Passe la mirada per tot, passant des de les fiambreres d'allò que va sobrar ahir en el sopar, fins als embotits, i finalment arribe a una ampolla d'orxata fresqueta. La combine amb una llesca de pa Bimbo torrat amb nocilla, i m'assec al sofà a disfrutar d'un desdejuni complet. La tele ni l'engegue. Fa tanta calor... M'empasse l'últim tros de llesca, i seguidament em xucle tota l'orxata del got, que llisca per la meua gola com una glacera en moviment. Un gust passatger. De seguida torne a tindre calor. Obri totes les finestres de la casa, i ja comença a passar un poc l'aire.

M'assec a l'ordinador, però per desgràcia no hi ha ningú connectat al messenger, i em pose a jugar una partideta a un joc d'estratègia. Però mentre jugue, m'envaeix una picor per l'esquena, resultat de la suma d'una cadira rasposa i de la calor d'aquest dia "d'estiu". Em rasque i em rasque, però no se'n va. Pare de jugar, i ara isc al balcó a mirar a la gent. S'està bé, no fa tanta calor com a dintre, però el sol pega. I pica també. I els cabells se'm calenten, a punt de bullir. Crema! torne dins, i em clave en la dutxa. Aigua fresca recorrent el meu cos... AgggH... Netedat que cobreix la calor i la suor... Però dura el que dura la dutxa encesa. I doncs, els cabells mullats actuen com a reguladors de la temperatura. Enxufe el radiocassette, i pose un CD de latin jazz a tot volum. Música fresca, amb coca-cola fresca. Si, després de la orxata... Però tot s'acaba, i ara recórrec a un recurs molt estrany: clavar-me un cubito de gel a la boca! quina sensació... tan dolorosa i reconfortant... Com la pròpia calor.

Xiquet!

2009-06-12T10:14:00.002+02:00

Que bé! ja ha començat l'estiu per a mi. Ja vorem que hem tret...

Però bé, hui volia parlar d'uns éssers molt peculiars: els xiquets. Nascuts del ventre de sa mare, els sols trobar amb aquesta en una tenda de roba tal com Zara, ja perquè tenen algun event important ja perquè sa mare simplement vol comprar-los roba. Juguen en tot moment. Igual et pots trobar a un mirant-se a l'espill i fent carasses, o a un altre clavant-se pel mig de les perxes de roba. I és en eixe moment quan arribe jo, dispost a fer amistat. Vaig també amb ma mare, quasi per les mateixes raons que qualsevol xiquet. Intercanvie una mirada amb el que està mirant-se a l'espill, i de seguida ens sentim atrets l'un per l'altre. Li guinye l'ull i espere la seva reacció: en el cas de ser tímid baixarà el cap o mirarà a sa mare i ràpidament correrà al seu costat. Si és espaviladet, o intenta tornar-te el guiny amb dificultats, fent-ho amb els dos ulls i provocant la meua risa, o et farà una carassa malèvola de vés a saber quin monstre que té dins del cap. Intentarà en els pròxims minuts apropar-se a mi, doncs he despertat en ell una flameta juganera, a l'igual que ell l'ha despertada en mi.

Encara que també estan els bebés. Els bebés, són, per a mi, la cosa més molesta i cridanera que pot haver en aquest món. En canvi, són també la cosa que més gràcia em fa i la més propensa a riure per res. Dona-li un argument poc elaborat, tal com una ganyota mal feta, i riurà. Canta-li una cançó, i riurà. Juga amb ell com si fóra un ninot, i riurà. Fins que plora. Ja si que no sé que fer. Menys mal que en el precís moment de l¡inici del plor, arriba la mare i se l'enduu, deixant-me a mi lliure d'aquest ésser tan contradictori.

Ahí va una de polèmica

2009-06-02T21:09:00.002+02:00

Ens passen coses. Coses de les quals ens penedim. Però de què ens serveix? Són simples parèntesis en la nostra història.

I ara em toca selectivitat... Birubí, birubá. Des de quan la gent és tan estúpida? Des de quan som tan estúpids? o ho pareixem? O des de quan som tan summament intel·ligents que la cosa s'ha traduït en la major simplificació? No vull vore les coses com me les pinten, vull que em doneu un pot de pintura i que m'ensenyeu a fer d'eixos pots una obra (d'art, si cal). No vull que sigueu com a pardals que masteguen l'aliment i li'l donen a les cries tot fet una pasteta fàcil d'engolir, per a que les pobretes criatures estiguen d'allò més bé. Per favor, canvieu açò. Em pare a mirar el passat i només que veig coses nítides. Ara només veig les coses massa clares, massa òbvies per a poder comprendre-les.

En estos temps que corren, no ens serveix de res saber. El que sap és un friki. En canvi, el que no sap, està acceptat. I, curiosament, és en majoria aquest el que més nota trau.

Recordeu-me!!!

2009-05-30T14:23:00.002+02:00

Han sigut quatre anys. Un període equiparable a nivell olímpic, electoral, deportiu, futbolístic, etc. Però la diferència ha sigut la gent que ha participat. Una classe amb la que he congeniat a la perfecció, amb moments dels que mai s'oblidaran. En aquestos quatre anys m'he vist créixer i he vist créixer els meus companys amb mi, companys que, amb més confiança o menys, han interactuat en el joc de la vida escolar, la vida en què l'aspiració màxima és que un prfessor haja faltat per a poder disfrutar d'uns 45 o 50 minuts de relativa llibertat. I és en eixos moments quan es consoliden els enllaços amb aquelles persones... Conversacions, jocs de cartes, cançons, el que siga serveix per a fer una amistat. Encara que també es trabava amistat en les pròpies classes, parlant en veu baixa amb el del costat, passant-se paperets amb manuscrits poc legibles que al final acababes dient-los per mitjà de la veu, creuaments de mirades, momentanis però certs i penetrants, risetes descontrolades, mots a professors, imitacions vulgars d'aquestos, jocs a classe... i un gran etcètera interminable. "Poc a poc els nostres ulls de xiquet s'anaven convertint en els ulls de qui ara som". Gran frase pronunciada per Francisco Javier Ranchal ahir, al Pere Maria Orts i Bosch., en una cerimònia plagada de sentiments, de records, de nerviosisme, de nostàlgia. Una cerimònia en què ens consolidavem com a persones, com a personetes, com a pardalets que ja han aprés a volar i els toca enlairar-se en el perillós món de la supervivència. A partir d'ara ens perdrem els uns als altres de vista, o no, i començarem una nova etapa carregada de responsabilitats.

Aquest any, en 2n de batxiller, m'he adonat del valor de la amistat que abans no el tenia com a alguna cosa tan important, i he conegut gent que val molt, i els que coneixia ja, que també valen. Dels primers, dir que m'arrepentisc de no haver-los conegut abans. Dels últims dir que espere que la nostra amistat seguisca i que no perdem el contacte a pesar dels nostres diferents camins.

Gràcies a Àngel, Alejandro, Liam, Marc, Laura, Mireia, Laia, Fran, Estela, Marilén, León, María, Sergio, Almu, Alba i Laureta per haver estat ahí tot el temps, i gràcies a Esquerdo, Muela, José, Gemma, Ana, Vero, Marta, MariJ, Marina, Irene, Tamara, Leti, Julia, Jessica, Inma, Fiamma, Rocío, Eva, Bonny, Sara, LAura, Tati, Xinxin i Jorge per haver-vos donat a conéixer i per haver passat estos últims moments amb vosaltres.

La generació del 91 del Pere Maria, la millor.

No em preguntes què és

2009-05-28T19:32:00.002+02:00

Bé, i allà anava jo, disposat a fer una cosa que duia setmanes desitjant; a més que era una cosa divertida, en podia traure pessic. Però vet ací que de sobte, montades sobre una granera amb voladora, dues bruixes m'han tirat una maledicció i m'han impedit fer allò que estava fent des de feia menys d'un minut. I, fos en sentiments de penedicció i d'impotència, me n'he anat allà on mai havia estat des de feia tant de temps... He recorregut tots els canals de la desesperació, de la incomunicació, i finalment...no m'he reconegut.

Dos al·legories

2009-05-26T19:42:00.002+02:00

UUI! Quina sensació! Em queda només un examen relativament facilet i ja estic començant a notar les coscanelles de l'Acabar.

Sí, l'Acabar, un ésser que et visita tots els finals de curs, uns dies abans de que et donen les notes. Va disfressat amb uns pantalons curts, una samarreta de tirants i unes ulleres de sol. A les mans porta l'alegria materialitzada: llepolies, joguets, ulleres de bussejar, una ampolleta amb sorra de platja... Les seues sabates són xancles de dit, eixes que estan compostes per un tros de plàstic i dos tires que es passen entre el dit gros i el del seu costat. La seua cara és de la més simpàtica i donada a confiar-hi, a més d'estar tan morena d'haver-li pegat el sol que pràcticament les seues ulleres es camuflen. Arriba sense avisar, quan menys t'ho esperes, encara que es diu que alguns grups de gent compten els dies que queden per a que arribe. Però ella arriba inesperadament, creant il·lusions als cervells dels més despistats i dèbils, creant imatges de platges, mars oberts, gent divertint-se, cerveses fresquetes i totes aquelles imatges que se us puguen esdevindre. Però a aquells que cursen 2n de Batxiller els arriba més prompte, encara que acompanyada d'un altre esperit un poc més malèvol: El Nervi. Recobert de suors gelats i amb calfreds i picors a les mans, arriba també sense avisar, normalment a tots aquells que van a fer la selectivitat, i es clava dins els cossos d'aquestos, fent nucs allà on va. L'estómac és un dels seus llocs preferits per a fer nucs de nerviosisme, així com també li agrada provocar a l'ésser humà a rossegar-se les ungles o a fins i tot tremolar en casos extrems. Emboira els cervells, els fa pensar coses equivocades i fa funcionar les mans amb gestos ràpids i ansiosos. Més tard abandona el cos de la següent manera:l'humà en qüestió exhala un suspir que el fa eixir disparat, alliberant així a la persona, encara que deixant-li un rastre de nerviosisme al cos. Quan es produeix aquest suspir, El Nervi de seguida busca un altre cos on submergir-s'hi, i allà comença la seua feina de nou.

A mi, de moment, només m'ha agafat el primer, però estic segur que aquest dissabte, o posem-li diumenge com a màxim, començarà a agafar-me la picor i caldrà que comence a estudiar com un boig. BoIg! BOOOiiGggGG! aAAaAAAh! (No estic boig)